Pobresa

Hi ha fenòmens tan complexos i seriosos que, precisament per la necessitat d'abordar-los d'una manera eficaç, mai no haurien de ser potinejats. Un d'aquests fenòmens és la pobresa, tema endèmicament abonat a la banalitat del populisme o al desafecte del darwinisme social. De vegades sembla que les fredes estadístiques busquin vitalitzar-se d'una manera cínica. El cas és que la mateixa setmana que Càritas Europa difonia un informe que situava Espanya com el segon país de la UE amb un índex més elevat de pobresa infantil, al Vendrell un foc abrandat per la pobresa (desnonament, atur, immigració magribina...) calcinava quatre nens d'una família de vuit membres. L'informe de Càritas Europa apunta que un 29,9% dels menors de 18 anys de l'Estat espanyol viuen en llars amb ingressos per sota del llindar de la pobresa. La família desnonada dels quatre nens morts al Vendrell ocupava un habitatge rònec, de 60 m² i sense calefacció.

Arran d'aquesta tragèdia, el diputat d'ICV Joan Herrera ha piulat al Twitter: “En aquest país s'ha fet desaparèixer la xarxa que garanteix que ningú quedi enrere. I el cas del Vendrell n'és l'expressió més colpidora.” El pas de l'abstracció política a la realitat immediata no hauria de permetre triples salts mortals com aquest. Herrera sap que en aquest país mai no hi ha hagut xarxa (paraula auxiliadora per a un trapezista). També sap que, entre nepotismes, corrupcions i bombolles, mai s'ha evitat que algú pogués quedar enrere, i encara menys les persones provinents de la immigració pobra. La reacció d'Herrera fa pensar en l'altre pol. Fa pensar en un comentari del conseller Santi Vila, que en un acte públic del passat 7 de març va confessar que li feia “una immensa mandra” el debat monogràfic sobre la pobresa, debat que una setmana després es va celebrar al Parlament. Un per mandra i l'altre per excés de zel, Vila i Herrera comparteixen dos no-res que deuen ser el mateix no-res.