La columna
Dies llargs
He escrit altres vegades sobre això. No ho puc evitar, em surt de dins com qui necessita compartir l'alegria d'una bona notícia amb els amics. Els amics sou vosaltres, amics lectors, i la notícia és l'hora de més que ens regala el canvi horari. M'estimaria més deixar els rellotges tranquils tot l'any i estalviar-me la murga de retardar i avançar l'hora oficial per un suposat estalvi d'energia. Una comèdia, perquè, almenys aquí, la irracionalitat presideix els horaris laborals, el prime time televisiu és per a noctàmbuls i el futbol continua programant partits a les 10 de la nit i, a l'agost, a les 11 i tot. Tant de bo un dia retornem a l'horari de Greenwich i ens acostem al món civilitzat!
Cada final de març una comandita d'autoritats invisibles ens regala una hora graciosament. Després, a l'octubre, s'ho cobren i ens retallen els vespres de tardor i ens aboquen de manera abrupta a la penombra de l'hivern. Els dos salts del rellotge, endavant i endarrere, trenquen bruscament el curs normal de la vida, acceleren la proclivitat a l'extraversió de la primavera i al replegament interior a l'hivern. Ara mateix, l'hora de sol que tenim de més revoluciona la nostra vida diària, ens invita a sortir, a tornar a casa més tard, a aspirar la ufana de la naturalesa, a contemplar com el sol cau molt a poc a poc i se'n va a la posta cada dia una mica més tard. Tenim més sol, més llum, més energia vital.
El bon temps és enganyós, com demostra en aquest març esquizofrènic: va, ve, promet delícies, recula, fa veure que torna, enganya, però per cada pas que fa enrere en fa dos endavant. L'hora sobtada de més claror vespral ens diu que el camí dels dies llargs ja és irreversible. El bon temps és encomanadís, ens recorda els anys infantils, quan pressentíem que s'acostaven les vacances escolars, que és una època de llibertat despreocupada i fins i tot d'un tedi dolç, tranquil.