Què ha fallat?

Els cinc candidats tenien gràcia particular i representaven mons paral·lels però contradictoris. Jaume Collboni era l'home del partit, la peça de la direcció; Carmen Andrés s'identificava amb la rebel federació de Barcelona i amb l'ànima socialista encara “obrera”; Jordi Martí proclamava sense manies el seu sobiranisme i semblava un actiu entusiasta de l'Assemblea; Laia Bonet i Rocío Martínez-Sampere, tan castigades i rebregades, centraven l'intent i el discurs en la necessitat de renovar les estructures del PSC i d'acceptar la discrepància dels “crítics”. Angeletes. Un militant o un simpatitzant socialista tenien, doncs, on remenar i triar. No hi faltava de res. Però les primàries socialistes per determinar el candidat a l'alcaldia de Barcelona han estat un fracàs. Les diferències no han atret ni els ortodoxos ni els heterodoxos. Tampoc els curiosos. Dissabte passat només van votar 1.462 militants –la meitat del cens–, 797 simpatitzants i 5.204 passavolants. Les primàries, per tant, i agradi o no, han estat molt poc “obertes”. Per acabar d'adobar el drama, a les taules del Raval els pakistanesos votaven ordenadament Collboni com si fos el general Pervez Musharraf. Algú els donava l'euro necessari per fer-ho i els identificava el nom en la casella corresponent. Què ha fallat en aquestes primàries, a part del joc net? Potser l'actual PSC, rebullit, ni ou ni mou. I encara deien ahir periodistes afins que a la seu del partit dissabte s'havia escampat “l'eufòria”. Eufòrics o estràbics?