Ricard Salvat

El passat dia 24 hom va retre un homenatge a Ricard Salvat. La cobertura mediàtica va ser gairebé nul·la. L'acte el va muntar la Fundació Ricard Salvat, i hi van assistir, entre d'altres, les actrius Carme Sansa i Araceli Bruch. Hi havia gent, molta gent, i s'hi van donar moments de gran emoció. Em pregunto, un cop més, com és possible que un poble, intel·lectualitat o univers artístic català hagin negligit Salvat en vida i miren cap a un altre costat rere el seu traspàs, mentre els espavilats dels nostres veïns atorguen marca de genis a mediocritats constatables.

Ricard Salvat va ser un dels directors de teatre més admirats a diverses parts del món. La feina que va fer va ser immensa i alhora d'una qualitat excepcional. Però ultra aquestes innegables qualitats, Salvat va salvar el fràgil teatre català i ens va obrir portes i finestres al teatre contemporani. Va fer, doncs, un servei impagable a aquest nostre petit i contradictori país, que ara malda per la seva llibertat. Una de les seves tasques va ser posar les bases per a un futur TNC, ell que coneixia els teatres nacionals de mig món. Però mai no hi va representar cap de les màgiques obres. He demanat endebades que la sala gran del Teatre Nacional es digui Ricard Salvat, perquè això seria una justícia elemental. Però a Salvat no el volien, ni aleshores ni ara. Deien que era antipàtic i orgullós. Jo en vaig ser amiga molts anys, i asseguro que era tot un cavaller, que mai no perdia els papers i que, en efecte, era orgullós –per si algú no ho ha constatat, ser orgullós és justament el contrari de ser vanitós.

Em sabria molt greu que la veritable causa del rebuig a Salvat fos que era molt millor que la resta, i que produïa una incontenible enveja. M'entristiria que aquest fos els cas, perquè aleshores m'agafarien ganes, com el seu amic Espriu, de fugir nord enllà.

L'immens arxiu que ha deixat i la seva valuosa bibliografia ens obliguen a ser civilitzats. Tanmateix.