Catalans al TC

Hi ha hagut un aspecte no gaire comentat sobre la sentència del Tribunal Constitucional per la qual es declarava nul·la la condició sobirana del poble de Catalunya, i és que la jurisdicció constitucional espanyola està composta per dos magistrats d'origen català, Maria Encarnació Roca i Joan Antoni Xiol Rios, que van votar amb la resta dels integrants contra la declaració del Parlament. La no gaire bona consciència d'arrenglerar-se amb el sector més conservador del Tribunal és probable que impel·lís Encarnació Roca a fer declaracions als mitjans de comunicació amb la intenció de matisar la contundència del pronunciament per al públic català. La magistrada provava de defensar que la majoria de l'òrgan havia assumit un suposat “dret de decidir” i una “crida al diàleg” que, en els termes de la jurisprudència del TC, no significa altra cosa que condicionar la possibilitat d'organitzar una consulta catalana a una prèvia reforma de la Constitució Espanyola, la qual
exigeix àmplies majories a les institucions centrals i un referèndum en el conjunt del poble espanyol. En definitiva, que qualsevol aspiració catalana passa perquè la concedeixi la majoria nacional espanyola.

La qüestió de fons, i que continua essent un tabú a Catalunya, és que hi ha catalans a les altes institucions de l'Estat que són lleials al sistema constitucional espanyol i que, en conseqüència, actuen contra la voluntat d'emancipació nacional catalana. La presència d'Encarnació Roca i de Xiol Rios al Tribunal Constitucional no sols ens recorda la proverbial col·laboració catalana en la consolidació de l'Espanya autonòmica en el passat (amb alguns referents que, sortosament, han arribat a la conclusió que cal donar suport al procés independentista) sinó que malgrat el context de tensió i la decidida intenció per part de les institucions espanyoles de tallar de soca-rel qualsevol gest secessionista, encara continuen participant del sistema com si no passés res i evidentment beneficiant-se en termes econòmics i de prestigi social de treballar per Espanya.

Una jurista com Encarnació Roca, amb un gran bagatge acadèmic en part aconseguit pels seus estudis de dret civil català, té altres opcions més enllà de sumar amb les majories conservadores del Tribunal Constitucional. Per començar, podria no haver assumit el càrrec de magistrada. Recordem que ella fou nomenada el 2012, és a dir, dos anys després que el Tribunal Constitucional ja confirmés la seva deriva centralista i contrària a l'autogovern català amb la sentència del 2010 sobre la reforma de l'Estatut d'Autonomia. En d'altres paraules, la magistrada Roca ja sabia cap on anava, ja podia intuir la tensió que es preparava i a qui li caldria mantenir-se fidel si volia mantenir la seva posició. Si en algun moment hagués estat en radical desacord amb el tractament jurisprudencial que mereix la qüestió catalana, a Encarna Roca, a Xiol Rios, o a qualsevol dels altres catalans que han exercit els seus mandats al Tribunal Constitucional sempre els ha restat la possibilitat de dimitir. Un gest enèrgic de dignitat que, per cert, tampoc no va oferir Eugeni Gay quan es va dictar la sentència sobre l'Estatut, per bé que almenys aquest magistrat va tenir la deferència d'emetre un vot particular favorable a la constitucionalitat de la reforma (possibilitat, emetre un vot particular, que ni tan sols han considerat ni Roca ni Xiol Rios en la sentència sobre la declaració de sobirania).

L'independentisme ha de tenir molt clar que un dels seus principals adversaris són les elits catalanes, en aquest cas les elits jurídiques, que s'han beneficiat de l'ordre espanyol. Alguns evolucionen i assumeixen sacrificis, a d'altres se'ls pot atraure amb l'incentiu de construir un nou estat en el qual tornaran a tenir un paper rellevant, però els més recalcitrants, aquells per als quals només compta el benefici immediat o l'adhesió nacional espanyola, almenys han de ser posats en evidència.