El peix és car?

El govern de la Generalitat ha superat en quatre dècimes el límit de dèficit que va imposar –mai més ben dit– pel 2013 l'Estat espanyol. Estat és ací una sinècdoque de govern, perquè a Espanya l'únic estat és el govern que el representa, i totes les altres institucions s'hi subordinen. Marca Espanya. Per això quan Salvador Dalí va deixar com a hereu universal dels seus béns l'Estat espanyol ningú va pensar que Catalunya se'n beneficiaria. I la van encertar. Tot va anar a parar a Madrid. Tornem al dèficit: hauria d'haver estat de l'1,58 per cent del PIB i ha vorejat el 2 per cent, que és una mica menys del que demanava el govern d'Artur Mas. No és una bona notícia. En el pressupost d'enguany de la Generalitat la partida destinada als costos financers és de 2.000 euros. L'any que ve augmentarà i no hi ha manera de tancar el trenc. Afirma el conseller d'Economia que no es pot fer més si es vol “salvaguardar els serveis fonamentals i no perjudicar la incipient recuperació econòmica”. I critica també Andreu Mas-Colell que, mentre que les autonomies han rebaixat el propi el 52 per cent, l'administració central de l'Estat només l'ha reduït el 5 per cent. Llei de l'embut. O estar al plat i a les tallades. És a dir, el màxim esforç de contenció ha recaigut en l'educació, la sanitat i la cultura. Mentrestant, la burocràcia de l'Estat, el ministeri de Defensa o la diplomàcia espanyola riuen i fan cara de festa. I el deute espanyol es desboca. I encara diuen que la independència és cara.