La història com a notícia
Va ser Eduardo Martín de Pozuelo el primer periodista que va demostrar la força comunicativa de la història com a notícia d'actualitat. Una manera present d'explicar i de mirar altre cop l'ahir, de fer una lectura diferent del passat. També Plàcid Garcia-Planas hi aportà fotografies, cartells, flyers. Des de fa anys El Punt i l'Avui, cadascú en el seu àmbit, semblant al que altres diaris han fet darrerament, destaquen efemèrides històriques per recordar el nostre pretèrit. Però la sorpresa ha saltat en veure el seguiment constant de molts lectors del nostre diari que durant mesos han llegit amb fruïció l'explicació dia a dia de l'ocupació militar de Catalunya per l'exèrcit franquista i així fins a la fi de la Guerra Civil a tot l'Estat.
El passat estÀ carregat de futur, el coneixement de la història és un element molt important per adquirir consciència del perquè som com som i pensem com pensem. Ens permet descobrir els fets ocults, els oblits i les heroïcitats, mirar els conflictes sense la passió del present i intentant entendre les forces econòmiques, socials, polítiques i culturals que a cada moment de la història han vehiculat els esdeveniments.
L'èxit esclatant i impensat en aquestes dimensions de més d'un milió i mig de visitants del Centre Cultural del Born de Barcelona, és perquè darrere dels jaciments hom ha descobert que ignorava la voluntat destructiva dels Borbons de la nació catalana, de voler arranar totes les Constitucions i institucions per consolidar un Estat absolut, amb un sol rei, una sola fe i una sola llengua. I així milers de coses arreu de Catalunya, i que amb això introduïen un fet avui encara present en la política espanyola, això és, corrupció i repressió. Ara en democràcia el militarisme s'ha convertit en por i amenaces a partir de la premsa al servei dels interessos de l'Estat. La política de paper, premsa, ràdio i TV, que diuen els teòrics de la comunicació.
Els documentals, els reportatges, les sèries històriques, les informacions de fets històrics, van contra l'statu quo. Si no és veritat el següent, com és que no ho denuncien a fiscalia? Anem a uns exemples i hom pot veure que no és la dreta extrema que hi ha al PP o a C's on hem de veure només llargues ombres de dubtosa o nul·la trajectòria democràtica, sinó que si seguim els dirigents de la suposada esquerra espanyola, de dretes moderats o de periodistes, ens endurem unes sorpreses que clamen al cel.
No es pot culpar els fills de la trajectòria o del pensament polític dels pares, però sí dir que gràcies a l'ombra protectora dels seus progenitors franquistes ells van tenir unes possibilitats que l'altra gent no va tenir. Van mamar dictadura, així ens va. Uns quants exemples, fills de franquistes en grau divers, Teresa Fernández de la Vega, filla de la mà dreta del ministre falangista Girón. Rubalcaba, fill d'un sotsoficial de l'exèrcit de l'aire, a partir d'aquí entrà a treballar a Iberia quan la companyia aèria era la joguina de la modernitat en un país de pandereta i tricornis. El ministre Fernández Bermejo, fill d'alcalde franquista d'Arenas de San Pedro (Àvila). Alfonso Guerra, fill d'un dels primers brigades rebels a Sevilla el juliol del 1936, condecorat l'any 39. José Luis Cebrián, home fet a l'escalf de la premsa franquista on el seu pare falangista treballava i va col·locar-lo; cal recordar que va ser director del serveis informatius l'any 1974 amb Arias Navarro. I no acabaríem.
Per aquests fets concrets, uns pocs de res en un oceà de molts altres, cal la història, per això ha esdevingut notícia, per això fa por. Per això els lectors la volen. Per sortir de tants anys de mentides i ignorància.
