Seguir o no seguir?

Per què seguir llegint? Cal, pacient lector, arribar fins al final? No hi haurà algun destorb extern que li estalviarà arribar a l'última ratlla? No dirà el nen: “Pare, se m'ha vessat la llet”? No ens entrarà un what's up irresistible? Truquen a la porta? Per què vol saber aquest, en aquest precís instant, què farem avui per dinar? Podem realment deixar-ho aquí, doncs, i que acabi com vulgui aquesta columna? Tot és possible, però som fets d'una matèria estranya, els humans. Shakespeare deia que érem de la pasta amb la qual es fabriquen els somnis. Això deu explicar la nostra addicció a la narrativa. Estem fets a còpia de seqüències narratives: les que escoltem i les que expliquem. Per què seguim llegint i per què seguim escrivint? Hi ha intentat donar resposta l'escriptor Gabriel Josipovici, el convidat de luxe que els de L'Avenç –la revista de cultura– han convidat per celebrar el seu número 400. Josipovici ens remet a la lucidesa descarnada de Samuel Beckett per trobar-ne l'explicació. Ens recorda un dels seus personatges, el que sent al cap una presència innominada, una cosa que està seguint el seu curs, “quelcom degotant sobre el meu cap... xip-xap, xip-xap, sempre al mateix lloc”. Per espantar aquesta cosa que va seguint el seu curs fatal, el personatge comença a explicar històries. Ara una, ara una altra, ara la mateixa però en versió diferent, i tornem-hi. Josipovici conclou que per superar la sensació que alguna cosa segueix el seu curs dins nostre, que ens movem inexorablement cap a una mort que no entenem ni desitgem, ens passem la vida explicant i sentint històries. És la nostra estratègia de consolació per no haver de parlar de la realitat real i no haver de parar bojos. Ara ja sabem, doncs, per què jo he escrit fins aquí i per què vostè –potser– m'ha seguit fins aquí. I si no tenim cap altre remei que seguir llegint històries, és bona idea fer-ho amb L'Avenç, una revista que ha aconseguit sortir 400 vegades i trobar-se, tot i l'edat, més bé que mai.