Orfes

Seràs la clau que obre tots els panys, seràs la llum il·limitada. Els versos de Vicent Andrés Estellés, del M'aclame a tu, transmesos per l'Ovidi Montllor, agafen nova força cantats per Joan Garriga, orfe del clan Dusminguet, a l'arena del Romea. A mi em va fer venir llàgrimes d'emoció als ulls. Passa. La bellesa, la commoció i el trasbals d'una història, d'una música, d'una situació, ens connecten amb el sentiment més íntim. I llisca la llàgrima irracional.M'ha passat amb aquest Shakespeare que ha muntat La Perla29, i em va passar ara fa una setmana al tanatori de Girona, després de veure per darrer cop Modest Prats, de parlar amb Salomó Marquès, els seus amics, i quedar atrapat al sortir per la presència d'un gran arbre, al costat del riu, vestit amb un tou d'heures que semblaven devorar-lo. Són situacions molt diferents, però amb mecanismes de reacció similars.

Dic Shakespeare, perquè ho diu James Fenton, que havia dirigit L'orfe del clan dels Zhao, a Londres amb la Royal Shakespeare Company. Diu que l'autor, del segle XIII, Ji Junxiang (portat a Europa per Voltaire) és un Shakespeare xinès. Ho pot ser és clar, perquè aquesta història de venjança, d'enveja, d'amor patern, de destí marcat, té la grandesa, i la lírica, i també la simplicitat i bellesa dels clàssics. Li hem d'agrair a l'Oriol Broggi, i a tota la companyia, que ens faci viatjar a través d'aquest conte, no fins a la Xina, sinó cap al nostre interior. M'han captivat les interpretacions de Manrique i Derqui, de tots vaja, i m'ha agradat molt el joc paral·lel de la música, que ens farà arribar, amb la tragèdia revelada fins a la Grècia clàssica. En una connexió global. Els catalans, que segons Rajoy som germans de sang dels espanyols, ho som de fet amb tots els homes i dones del planeta. I ens toquen i commouen les mateixes històries. I si a algú n'hi falta, de sang, no dubtem a donar-ne, o a buscar una sortida fabricant plasma com fa Grífols. Però aquí, l'emoció ja va per una altra banda.