Miquel Coll i Alentorn

Des de l'any 1931, en què va ser fundat l'Orfeó Canongí a la Canonja, Tarragonès –el meu poble–, ben dirigides i alliçonades, les seccions coral, dramàtica i lírica assoliren un nivell de qualitat del tot impensable. Fins al 1937, durant les festes majors d'estiu i Setmana Santa, de la vintena de grans masies properes al poble, en què els amos, barcelonins la majoria, passaven uns dies, acudien a la missa major i, habitualment, dinaven a casa del masover, al poble. Assistien al concert públic coral de l'Orfeó i a l'obra que es representava, teatre, sarsuela o òpera els últims tres anys. Les representacions líriques, retransmeses per les ràdios de Reus i Tarragona, van fer història. Alguns dels amos es traslladaven amb el seu cotxe i d'altres, amb la tartana i mula del masover.

Al replà de l'església o a la plaça davant del teatre, la mainada —i els grans— vèiem desfilar els senyors de les masies de la Boella, de Patau, de Plana, d'Alemany, la Florida, de Vidal, de Nicolau i d'altres. No era pas com ara, en què tot val: els homes anaven ben vestits i les dones eren motiu d'admiració. La formosa pubilla del mas d'Alemany venia amb el seu promès, de primer, i després marit. Era un jove barceloní distingit, alt i elegant que a l'inrevés de la majoria, que no ho feien, saludava a tots els que s'acostaven. Els mossos del mas d'Alemany deien que era catedràtic de la Universitat de Barcelona.

Passaren els anys i el 1977 Unió Democràtica de Catalunya, de Girona, em proposà anar de cap de llista de les primeres eleccions estatals que se celebraven, una vegada extirpada la dictadura. El fill del president d'UDC, Jordi Coll i d'Alemany, químic, de The Coca-Cola Bottle Export Corporation, filial de The Coca-Cola Company, supervisor d'expansió, mitjans i qualitat de producte, de la meva empresa Cobega, SA, en dubtar jo, insistí que parlés amb el seu pare. A Barcelona, tingué lloc l'entrevista amb el senyor Coll. Era molt difícil dir-li que no. Una veu greu, potent i gairebé comminatòria, emprada amb convicció, em va fer canviar la decisió. Quaranta anys després vaig preguntar-li: “Senyor Coll: als anys trenta, al meu poble venien a missa i a teatre els senyors del mas d'Alemany. Vostre senyora, cognomenada Alemany, hi té quelcom a veure?” Rialla general! “Nosaltres no és que hi tinguem a veure: som els d'Alemany i en Miquel, el meu marit, era llavors el meu promès. Recordem el seu poble, on uns grups de joves, pagesos la majoria, assoliren nivells artístics sense precedents que la guerra i la repressió destrossaren.

En campanya vaig córrer tot Girona sol o amb altres candidats i amb els Coll, Cañellas i Ruiz Giménez bona part de les ciutats importants de Catalunya: el senyor Coll era una lliçó permanent. Ho va ser també d'humilitat. En tot Espanya la democràcia cristiana sols assolí un diputat. Miro amb nostàlgia les targes sense estrenar: David Marca, diputat d'UDC per Girona.