Plácido Domingo a València

Dels grans tenors que he conegut personalment –de Carlo Bergonzi a Jaume Aragall–, Plácido Domingo (Madrid, 1941) és pel que confesso més admiració. El seu compromís ètic amb la lírica i el seu humanisme no tenen límit. “La música et canvia, et fa diferent del que eres abans, et fa créixer com a persona i fa sentir-te viu”, ha declarat com a ambaixador de la Unesco.

És el tenor que més funcions ha fet i més papers ha interpretat de tota la història de l'òpera (144), fent compatible la vocació amb el compromís amb causes humanitàries i amb la formació musical dels joves.

Plácido Domingo, als seus 73 anys, ha decidit passar-se a la corda de baríton i interpretar els papers verdians més emblemàtics escrits per a aquesta tessitura. Ha estat una decisió arriscada però, com era de preveure, honesta. Les seves cordes vocals ja no resisteixen el do sobreagut. Ell, però, considera que té salut per seguir entregant-se sobre l'escenari.

La intendent del Palau de les Arts Reina Sofia, Helga Schmidt (Viena, 1941), vinculada durant molts anys a l'òpera de la capital austríaca, ha aconseguit que en els dos darrers anys el cantant hagi protagonitzat 22 espectacles musicals i creat el Centre de Perfeccionament que porta el seu nom i que té la seu al Teatre Martín i Soler. Li té estima, Plácido, a la terra valenciana, ja que va inaugurar el Teatre de les Arts el 2007 amb el paper de Cyrano de Bergerac i havia de fer-ho aquesta temporada dirigint la Manon Lescaut, de Puccini, fet que es va frustrar quan el 24 de desembre un temporal de vent va fer caure a trossos el revestiment de ceràmica de la coberta de l'edifici de Santiago Calatrava (Benimàmet, 1951). Sembla que la solució serà utilitzar el material anomenat grafè per pintar el casc i fixar el trencadís.

Recentment he gaudit de la seva emocionant interpretació de Simon Boccanegra (un missatge moral de Giuseppe Verdi als governants) al coliseu líric valencià. L'acompanyaven la soprano Guanqun Yu (Amelia Grimaldi), la revelació xinesa guanyadora del concurs Operalia 2012; el tenor Ivan Magri (Gabriele Adorno; paper que va interpretar magníficament Josep Carreras al Liceu la temporada 1985/86) i el baix suís-ucraïnès Vitali Kovaliov (Jacopo Fiesco). El Cor de la Generalitat i l'orquestra de la Comunitat Valenciana varen sonar a un alt nivell. El dia de l'estrena de Simon Boccanegra, amb la batuta del mestre italià Evelido Pidò, va resultar tot perfecte i emotiu. Va ser una representació verdiana de primera divisió –amb direcció d'escena de Lluís Pasqual– de les que es podien veure al Liceu els anys vuitanta.

Plácido conserva la bellesa tímbrica de la seva veu, tot i que la interpretació del famós corsari i primer dux de Gènova estigués lleugerament afectada pel fiato i el legato. La fatiga muscular que comporta l'edat la compensa, però, amb intel·ligència i tècnica. La sonoritat del Teatre de les Arts, elogiada per Zubin Metha, és extraordinària, molt millor que l'aconseguida al nostre Liceu reconstruït.

El dia de l'estrena i al final de l'òpera, quan Boccanegra mor enverinat, Plácido va deixar-se caure sobre unes escales que dominen l'escenografia d'Ezio Frigerio de forma espectacular, com si encara tingués l'energia d'un jove tenor, provocant un “oooh!” del públic pensant que hagués pogut prendre mal. Sortosament només es va fer una lleu esgarrapada. “Tinc controlades aquestes escales, però aquest cop...”, ens digué. Un prec al mestre: que la seva passió lírica no li faci oblidar l'obligada prudència física.

Després de posar-se en el paper del bufó Rigoletto de Giorgio Germont a La Traviata; del Conde de Luna a Il Trovatore; del pastor Giacomo a Giovanna d'Arco o del rei de Babilònia a Nabucco en diferents teatres del món, esperem escoltar el baríton Plácido Domingo al Liceu la primavera del 2015 interpretant Francesco Foscari, el dux de Venècia, en I due Foscari; lamentablement en versió concert per les retallades!