Medievalitis

És europeu tot aquell que viu i treballa a Europa, i vol ser europeu. A mi aquesta perífrasi de la famosa frase de Jordi Pujol m'agrada molt més que la medieval de Rajoy, el qual, en la seva demostrada ignorància, assevera que una nació està conformada per llaços de sang.

Les desgràcies, ai las!, mai no vénen soles. També hem de suportar més història medieval, protegint amb la impunitat els llaços consanguinis de Sa Majestat. Mentrestant, entotsolat en l'Alzamiento, el president de la CEOE, senyor Rosell, anuncia els cataclismes més sagnants si gosem opinar en aquest trosset d'Europa. Fantàstic. Només faltava la cirereta del pastís: una arrogant Esperanza Aguirre que crida que la policia municipal no és qui per aturar-la a ella quan ve de la perruqueria, veges quina manca de respecte. La millor part de l'acudit és que la del café con leche es frega les mans en públic i demostra que aquell immens partit de la majoria absoluta –i del pensament absolut– és una olla de grills amb unes finances que fan olor de podrit, com en la Dinamarca hamletiana.

Tot això succeeix mentre emeten lleis indecents, una rere l'altra, en una estranya competició a veure qui la fa més grossa, com al pati de l'escola. És molt curiós que la rara i generalitzada malaltia del PP (la medievalitis) comenci a mostrar símptomes físics, com ara que les celles del ministre de Justícia, Ruiz-Gallardón, cada cop s'assemblen més al bigoti esborradís de José María Aznar.

Les comparacions són lletges, ja se sap, però aquí, mentrestant, un gran escriptor com és Julià de Jòdar escrivia en aquest diari un magnífic article sobre la diferència que va establir Isaiah Berlin entre guineus i eriçons, i el crític David Castillo recordava un fet que, tot i ser de parvulari, sembla que hem oblidat: que un llibre molt venut no vol dir necessàriament un bon llibre.

Ai, Rajoy, que espès que estàs! Dius que ara és l'hora de la unió, quan, en realitat, com diu la cançoneta, és l'hora dels adéus.