Joaquim Horta

Quan encara sentim el xup-xup de tot allò del debat a les Cortes Españolas, i cada cop més españolas, un homenatge in memoriam, aquesta tarda, a Joaquim Horta (1930-2013), a l'Ateneu Barcelonès. Impressor, editor, poeta, expert en jazz, traductor, amb Manuel de Seabra, de Maiakovski, l'Horta era, per a tots nosaltres, el corcó, la paraula austera que mai no et deixava indiferent, generadora de noves accions, sovint de risc, en un circ sense xarxes, sense subvencions i sense ni la nosa dels honorables, però balders, consellers de Cultura. En el pròleg al poemari Paraules per a no dormir, del 1960, Joaquim Molas definia així el fil roig de l'estètica (i de l'ètica) de l'Horta: “El poeta ha deixat de pensar i d'actuar per l'orgull desmesurat de les pròpies facultats creadores; tot i que ell mateix segueix essent el centre del poema, es desprèn de tot personalisme i intenta de reflectir les angoixes i els ressentiments que remouen l'època i el poble a què pertany.”

L'Horta va ser, a més, un home d'esquerres, en el sentit que Norberto Bobbio atorgava al mot, tot connectant-lo amb les millors tradicions de la Llibertat-Igualtat-Fraternitat. Era d'aquells militants –paraula afrosa, per cert– que no tracten de seduir els seus caps polítics ni es converteixen en pasta de reunions i/o de consignes. S'autodefinia com l'home que espera, fet que feia més fonda la seva solitud: “Quedaré sol, inexorablement, a l'espera.”

Hi ha hagut veus, d'ençà de la seva mort, que s'han sentit solidàries amb tot allò que va ser Joaquim Horta. Des d'aquests papers, ha parlat en David Castillo, home de lletres tot terreny i un àcrata com Déu mana. Demano que em posin plat a la seva taula. I a l'hora del brindis demanaré, per tenir més present encara el nostre Quimet, l'edició de la seva obra completa i un homenatge al Jamboree, compartit amb el de Tete Montoliu. I assajarem el blues amb un vers de l'Horta: “El blues és un prec que canten els negres i alguns blancs per a demanar que no sigui tan negra la nit.”