El no de la por
El debat sobre la proposició de llei per permetre un referèndum consultiu sobre el futur polític de Catalunya per la via de la transferència de competències que preveu l'article 150.2 de la Constitució ha acabat com s'esperava: els dos grans partits espanyols, tot i que amb formes retòriques i modals diferents, s'han oposat obertament a la cessió puntual de la competència per poder fer la consulta. I això que el text de la proposició de llei era molt clar i no conculcava el marc polític, constitucional i legal vigent a l'Estat espanyol: “Es delega a la Generalitat de Catalunya la competència per autoritzar, convocar i celebrar un referèndum consultiu perquè els catalans i catalanes es pronunciïn sobre el futur polític col·lectiu de Catalunya, a partir dels termes que s'acordin amb el govern de l'Estat... El procediment per realitzar el referèndum i les seves garanties, seran les que determina la legislació reguladora dels processos referendaris i electorals, i, si s'escau, en el decret del govern de la Generalitat que convoqui el referèndum.”
Més d'un es preguntarà ara si valia la pena acudir al Congrés dels Diputats per obtenir un no rotund de PP, PSOE i UPD, és a dir, de més del 80% dels diputats espanyols; enfront del sí de tots els altres grups parlamentaris (excepte UPN i el Foro) i la solidaritat explícita del nacionalisme basc i gallec. Sí, valia la pena. I tant que valia la pena, perquè ha permès visualitzar clarament a tots els que vulguin veure –a dins i a fora de l'Estat espanyol– dues conclusions contundents: la qüestió no és jurídica, sinó política; la qüestió no és que no es pugui fer el referèndum, sinó que no es vol. I no es vol perquè PP i PSOE tenen por, tenen por de la feblesa dels seus arguments: cóm es pot negar un referèndum consultiu acordat amb el govern espanyol i ajustat a llei?
Quin ridícul, advertia Alfred Bosch, tot un poble caminant a favor de realitzar una consulta sobre “el futur polític col·lectiu de Catalunya” i els dos grans partits espanyols (ni tan sols cal considerar el populisme patètic de Rosa Díez i UPD) negant la possibilitat de votar en llibertat als ciutadans de Catalunya. Un ridícul perquè, com afirmava la representant del BNG Olaia Fernández, “negar la realitat no fa que desaparegui”. Ridícul perquè, com afirma la Declaració Unilateral d'Independència dels Estats Units –orgullosament reproduïda en el mural de la sala d'arribades de l'aeroport de Filadèlfia–, “quan s'esdevingui que qualsevol forma de govern es faci destructora d'aquestes finalitats, és el dret del poble reformar-la o abolir-la, i instituir un nou govern que es fonamenti en els esmentats principis... del dret a la vida, a la llibertat i a la recerca de la felicitat... [i] es fa necessari per a un poble dissoldre els vincles polítics que l'han lligat a un altre”.
En suma, malgrat el no de la por (por del resultat de la consulta i por que intentaven projectar de nou Mariano Rajoy i Alfonso Alonso sobre una Catalunya independent, fora de la UE, de l'euro, de Nacions Unides...), el procés endegat a Catalunya no es troba pitjor que abans del debat. Tot el contrari, està millor, perquè avui és molt clar qui és que no vol el diàleg, qui és que no vol una solució política, pacífica i democràtica, qui és que provoca el xoc de trens entre dues legitimitats, qui és que oposa la llei –l'estat de dret– als principis democràtics. I aquest és el principal error de la resposta de PP i PSOE, perquè, com va afirmar la Cort Suprema del Canadà, en cas de col·lisió entre els principis legals i els principis democràtics sempre han de prevaldre els segons, que és d'on emanen els primers. I avui tothom té clar de quina banda estan les deficiències democràtiques.
