Docència en equip

En societats on la complexitat augmenta, i tot es fa més difícil de gestionar, la tasca educativa de famílies, docents i educadors en general també esdevé més feixuga. Les receptes clàssiques es mostren inoperants per donar una resposta efectiva als reptes que planteja, avui, la feina educadora. En aquest escenari el paper del sistema educatiu continua sent essencial tot i que sotmès a la crisi inherent de la societat en què es troba immers. Avui no és possible plantejar l'ensenyament i l'aprenentatge i, per tant, la docència amb el mateix paradigma dels dos darrers segles.

La tasca docent hauria d'abandonar el model individualista que l'ha caracteritzat fins ara. Conduir un grup de nens o adolescents de vint-i-cinc, trenta o més alumnes resulta una feina molt complicada si es fa des de plantejaments estrictament individuals. La complexitat de les relacions humanes, la gran diversitat a atendre –diversitat en molts aspectes– i la competència d'estímuls i influències de tota mena que reben els infants des que neixen, fa que l'encàrrec clàssic al docent perquè asseguri unes mateixes competències acadèmiques i personals per a tots els alumnes al seu càrrec avui sigui una empresa titànica només a l'abast d'uns pocs professionals afavorits amb un do especial.

Però un sistema educatiu no es basteix només sota l'aixopluc del carisma o l'heroïcitat d'uns pocs. Necessitem milers de mestres i professors, i encara que resulta fonamental exigir la màxima preparació i la millor predisposició i competència comunicativa i empàtica per exercir la docència, la feina que es proposa al docent ha d'estar al seu abast. És a dir, ha de poder fer amb la màxima eficàcia l'encàrrec que la societat li demana. I això implica, al nostre entendre, canviar el model en què es basa la feina de mestres i professors.

Hem de plantejar la professió docent com una tasca essencialment d'equip. Igual que un metge o un bomber no poden exercir en solitud eficaçment la seva professió, un docent, o insereix la seva tasca professional dins d'un equip complementari i cohesionat, o els resultats de la seva feina, sovint, esdevindran ineficients, donat que des de l'individualisme no podrà atendre les múltiples necessitats i reptes diferencials del seu alumnat. Una aula amb trenta alumnes i un sol docent que canvia cada hora és un paradigma antic i ineficaç. Hem d'introduir la cultura de la codocència i de la multidocència, alhora que el concepte estàtic d'aula també s'ha de flexibilitzar. Cada grup d'alumnes ha de disposar d'un grup de professors reduït, però estable i amb continuïtat, que tinguin cura de la gestió convivencial del grup, la tutoria, l'orientació i l'acompanyament de cada alumne, i de la docència compartida, que requerirà propostes curriculars interdisciplinàries des de la flexibilització organitzativa (agrupaments, espais, temps...). Tot això requereix canvis legislatius, canvis organitzatius i curriculars de gran abast que s'han de basar en la plena confiança en els docents. Com més triguem a afrontar aquests canvis més gran es farà el desencontre entre el sistema educatiu i les necessitats dels futurs ciutadans.