La part i el tot

El debat de l'altre dia a Madrid ens ha anat bé per conèixer la lògica majoritària de les Corts espanyoles, la que es va imposar a la lògica majoritària del Parlament de Catalunya. En resum: hi ha la part i hi ha el tot. Els catalans, encara que fóssim tots els catalans, sempre seríem “la part”. I els espanyols, amb els catalans inclosos, sempre serien “el tot”. En aquest àmbit de democràcia, “la part” pot dir el que vulgui però no hi té res a fer si “el tot” diu i fa el contrari. I aquí s'acaba el debat.

Si nosaltres entrem en aquesta lògica, estem perduts. És el seu marc mental: “el tot” (que és la suma d'ells i nosaltres) i “la part” (que som només nosaltres). És per això que ens urgeix crear el nostre propi llenguatge i crear el nostre propi marc mental, si no volem trobar-nos acorralats i caure en el destí ineludible.

El primer esquema que hauríem de desmuntar és el d'atribuir a l'Estat espanyol la categoria del “tot”. En el segle XXI, l'Estat espanyol no és “el tot” de res. “El tot”, si de cas, és Europa o el món sencer. Sense cap altra alternativa local. I pretendre que l'Estat espanyol és un “tot” és un acte de supèrbia o de nacionalisme encobert. El segon esquema que hauríem de desmuntar és que els catalans som una “part” de l'Estat espanyol. Si de cas, som una “part” d'Europa o del món sencer. Perquè la nostra és una visió universalista. I l'alternativa a ser una “part” d'Europa o del món sencer és ser un “tot” propi. El mateix dret (constitucional) que des del 1978 empara l'Estat espanyol per autoconsiderar-se un “tot” se'l pot aplicar Catalunya si, arribat el moment (per exemple, a partir del 2014), s'empara en una Constitució pròpia. Perquè les legalitats no són estàtiques, sinó dinàmiques. I la mateixa Constitució espanyola n'és la prova: durant segles no n'hi havia, n'hi havia d'altres, i, ara, conjunturalment, hi ha la que hi ha.

La divisió conjuntural entre “el tot” i “la part” que ara es vol imposar com un dogma de fe no és estructural. Catalunya va aprovar massivament la Constitució Espanyola perquè estàvem convençuts que era un punt de partida, no un punt d'arribada.