Patates

Després de dimarts, res no ha canviat en el debat sobre l'encaix de Catalunya a Espanya i l'exercici del dret a decidir. S'ha cremat una etapa necessària per avançar escrupolosament en el compliment democràtic, però abans de la partida el resultat estava decidit. El nacionalisme espanyol, de terra de fronteres i unidad de destino, té molt clars els seus drets de conquesta i projecte radial, expressats clarament per la radical Rosa Díez quan va dir que en la proposta catalana “diàleg i pau són paraules pervertides” perquè “aquell debat era una farsa, fins un frau”. Res de nou sota el sol.

Tot decidit, la sessió parlamentària va servir per escoltar una bateria d'intervencions, des de l'acceptació fins a l'argumentari del rebuig. Desiguals i vivencials, els tres comissionats van fer la seva feina. I l'ampli ventall de congressistes va intervenir segons els propis interessos, potser amb un ull posat en les eleccions europees de maig. De tots, em vaig sentir especialment proper a les intervencions de Joan Coscubiela i Aitor Esteban, malgrat que els dos diputats van ser ben divergents en el seu contingut, les dues favorables a l'autorització de la consulta.

L'ecosocialista va deixar prou clar que “el projecte autonòmic havia caducat” i “que no es podia ser immobilista: calia fer alguna cosa” presentant una clara proposta d'actuació. Després, el parlamentari basc va demostrar una solvent qualitat parlamentària, amb una gran dosi de sana ironia, i navegant pels fogons on es cuinava el futur. Esteban evidencia que “el procés català és una patata calenta” que crema les mans de l'elit política madrilenya i que el seu problema és doble, ja que ara tenen “dues patates que cremen: la patata catalana i l'euskal patata”, anunciant que aviat el procés de consulta basc estaria sobre la taula del Congrés.

La Via Catalana té bona salut i cada dia que passa la patata crema més. Tancant camins d'entesa, s'accentua més i més la distància del poble de Catalunya de la centralitat política castellana. Se'ns gira feina.