Els derrotats

Finalment, i com era previsible, el ple de dimarts passat al Congrés espanyol no va incloure allò que des de determinats sectors polítics, econòmics i mediàtics catalans s'havia anat alimentant: una proposta seriosa per intentar reconduir, des de Madrid, un tema que ja fa temps que se'ls va escapar de les mans. Tot el contrari, les forces del no van estar més alineades que mai a l'hora de tornar-nos a obsequiar amb l'avorrit reguitzell de tòpics i amb l'habitual pel·lícula de terror. Aquest cop canviant l'escenari de l'espai sideral dels pobres protagonistes de Gravity per l'illa llunyana i inhòspita en què va sobreviure Tom Hanks mentre interpretava a Nàufrag un Robinson Crusoe del segle XXI.

El diàleg de sords, però, va tenir dos grans derrotats, d'aquells que besen la lona abans del final del primer assalt. No parlo del duet Rajoy-Rubalcaba (o Rubalcaba-Rajoy, si ho prefereixen). Els principals damnificats van ser Duran i Lleida i Pere Navarro. El primer a causa que la resposta a les seves repetides súpliques va ser la de l'escenificació pública del funeral d'allò que hem anomenat tercera via. I el segon perquè després del discurs del seu cap de files ha quedat inhabilitat per tornar a aixecar la bandera d'un federalisme que a Espanya mai no s'ha cregut ningú i que a la Catalunya d'avui ni els més babaus no s'empassen.

Ja no hi ha escletxes ni canvis de rumb. Ja no valen reformes constitucionals ni disposicions addicionals que només busquen apuntalar l'statu quo i fer embarrancar un procés democràtic que, un dia no gaire llunyà, haurà d'oposar la voluntat majoritària dels habitants del Principat a una llei que cada cop es veu més injusta. Com va fer Francesc Macià, tal dia com avui de l'any 1931, quan “interpretant el sentiment i els anhels del poble” va saltar-se la legalitat monàrquica i va proclamar la República Catalana. Sense aquest gest de rebel·lia, Catalunya mai no hauria recuperat part del seu autogovern. Ara és l'hora de tenir-lo sencer.