El debat sí-no
El 31 de març vaig participar en un debat sobre la viabilitat econòmica de la independència de Catalunya organitzat a Barcelona per un club de debat de Madrid, el Foro de encuentros, amb dos economistes contraris a la independència (Josep Borrell i José Luis Oller) i dos economistes favorables (Miquel Puig i jo mateixa). Malgrat que és meritòria la iniciativa dels organitzadors, val a dir que aquest tipus de debats haurien de ser habituals i estructurats en el marc de la precampanya de la consulta del 9 de novembre. Avui per avui, el no a la independència és majoritàriament un no a la consulta, un no a la possibilitat de decidir-ho democràticament i, per tant, aquest debat constituí una rara avis. En aquest sentit, és interessant extreure'n alguna lliçó i fins i tot aprofitar-lo per fer autocrítica. El bàndol del no va evidenciar un cop més la seva principal feblesa: els seus principals arguments es basen en les amenaces i no es formula cap argument en positiu per defensar la permanència de Catalunya dins d'Espanya. Els costos de la independència per a Catalunya estan exclusivament lligats a les represàlies i els vetos. L'exclusió de la UE, si és que hem d'acceptar aquesta hipòtesi no racional, no existiria si Espanya no exercís el veto. Acceptem, però, que no hi hagi racionalitat, i que per tant no hi hagi negociació si guanya el sí a la independència, les represàlies espanyoles implicaran que no hi hagi repartiment del deute perquè la titularitat del deute, com ha reconegut el tresor britànic en el cas escocès, és de l'emissor d'aquests títols, per tant el Regne d'Espanya, que és qui el deu als tercers. Només fruit d'una negociació, on tots els actors hi ha d'obtenir algun guany, Catalunya assumiria una part d'aquest deute.
José Luis Oller, va assumir que el veto s'exercia i que Catalunya, represaliada, havia d'assumir el deute. No content amb això va fer els números de la lletera, sumant als deutes a assumir la valoració econòmica dels actius a repartir (edificis de l'Estat a Catalunya, vies de tren, etc.). Quan, òbviament, si hom assumeix un deute és perquè a canvi obté una part dels actius que aquest deute ha contribuït a generar. Vaja que el que va fer és imaginar que en un divorci, una part es queda la meitat de la hipoteca sense quedar-se la meitat del pis.
Josep Borrell es va centrar en qüestionar el guany fiscal de la independència, agafant el seu any fetitxe, el 2009, quan Espanya va tenir un dèficit rècord de l'11,4% del seu PIB. Efectivament, aquell any el guany en diners en efectiu d'una hisenda independent hagués estat només de 2.000 milions d'euros, però aquesta Catalunya independent hagués fet dèficit zero i hagués finançat totes les noves competències ara en mans de l'Estat! El seu argument s'anirà esgotant a mesura que vagin sortint les dades del 2010 (on ja es passa a 6.000 milions d'euros de guany), 2011, 2012, 2013. És a dir, a mesura que el dèficit es va reduint. I això si acceptem que els guanys econòmics només s'han de mirar en termes d'efectiu, sense tenir en compte el que ens estalviem pel dèficit que deixem d'assumir i que ara assumim. I sense tenir en compte l'impacte sobre el creixement econòmic de tota la despesa estatal que amb la independència passaria a realitzar-se a Catalunya.
Quins són els arguments que sí que tenen un cert sentit, i que ens haurien de fer reflexionar? El primer és el de l'antipatia que pot despertar a Europa la nostra voluntat d'independència si l'argument econòmic és formulat de manera simplista, i es percep com a insolidari amb territoris més desfavorits. El segon és el del risc per a Espanya i, per tant, per a l'estabilitat de l'euro, de la pèrdua d'un territori relativament ric i dinàmic. En parlarem en un proper article.
