Marrar el diagnòstic
El diumenge 6 d'abril es va celebrar al Palau de la Generalitat l'acte commemoratiu del centenari de la Mancomunitat. Com som un país tan “demòcrata” i tan poc protocol·lari, vaig coincidir pujant les escales, com aquell qui diu fent cua, amb el president Pujol i la seva dona. El breu trajecte fins al Saló de Sant Jordi no donava per a gaire cosa més que per a una salutació. Però el president no desaprofita mai cap ocasió i em va fer la pregunta que fa tothom: “Què? Com ho veus això?” I jo vaig respondre amb una evasiva: “Déu n'hi do!” I tot seguit em diu: “Però a aquest Déu n'hi do cal afegir-hi alguna cosa més, oi?” Quan ja estava disposat a dir alguna cosa, el president em talla i deixa anar: “Jo sóc incapaç de pontificar sobre què està passant, perquè mai no m'hauria imaginat que arribaríem on som.” “Certament –vaig gosar dir–, però els que escrivim articles i participem en tertúlies bé hem d'elaborar alguna teoria.” I llavors va treure l'estilet sense perdre l'educació que el caracteritza: “La diferència entre un polític i un opinador és que a vosaltres no us demana ningú cap responsabilitat pel que heu pronosticat i no s'ha acomplert.”
No li falta raó al president Pujol, sobretot ara, en ple procés sobiranista. Molts articulistes no són analistes, sinó que s'han convertit en propagandistes d'una idea o d'una altra, si és que no en són directament els portaveus. Els poso un exemple. L'article de diumenge passat de José Antonio Zarzalejos, El eje Rajoy-Rubalcaba, publicat a La Vanguardia, el diari de capçalera de la tercera via. Es veu que es pot saber què és el poder i per a què serveix i, en canvi, fer-se trampes al solitari perquè lligui l'argument que es vol explicar. Segons l'exdirector de l'ABC, els pobles que obliden la seva història estan condemnats a repetir-la. No hi ha cap dubte d'això. I val per a tots el pobles. Però per què ho diu? A parer seu, el sobiranisme català està cometent errors de gran calibre. El més important, al menos desde la perspectiva de un catalanismo inteligente como el de antaño, consiste en cómo la radicalidad secesionista provoca unidad en su rechazo a la izquierda y a la derecha españolas.
Deixant de banda la futilitat de diferenciar entre el catalanisme intel·ligent i el que no n'és, atès que l'atribut positiu de l'articulista només respon a la seva predilecció política, el gran error del que explica Zarzalejos és que el dimarts dia 8 s'hagués constituït per primera vegada un eix “parlamentari, polític i institucional” –un front nacional, dit d'una altra manera–, integrat pel PP i el PSOE, per defensar la integritat d'Espanya. Si repassem les hemeroteques, fins i tot la de La Vanguardia, constatarem fins a quin punt s'equivoca Zarzalejos. L'eix “parlamentari, polític i institucional” del qual parla és viu, i d'aquí plora la criatura, des del pacte entre la UCD i el PSOE que es concretà en l'aprovació de la Loapa el 30 de juny de 1982. Si rellegeix l'informe García de Enterría, aprovat el maig de 1981 per una comissió on hi havia, entre altres “experts”, l'exministre del PSOE Tomás de la Quadra-Salcedo i l'avui regeneracionista Santiago Muñoz Machado, entendrà què i qui va posar la primera pedra del mur que avui separa dues mentalitats. Després, el 28 de febrer de 1992, el PP i el PSOE van tornar a pactar una reformulació de l'estat autonòmic que va tenir efectes letals. Per tant, com es veu, el PSOE, amb la conformitat del PSC, ha estat el protagonista cruel i necessari perquè es produís el “crim” autonòmic. La novetat d'ara és que el front nacional espanyol actual inclou un nou actor: UPyD, amb molts suports entre els antics comunistes.
El problema és, com va dir-me el president Pujol, que ningú no reclamarà responsabilitats a Zarzalejos per una anàlisi tan esbiaixada. Qui vulgui saber realment què passa li caldrà tenir menys prejudicis i, sobretot, no confondre la seva legítima defensa dels seus ideals amb allò que es reclama des de Catalunya, que no és altra cosa que poder votar. Rajoy, Rubalcaba, Díez i Zarzalejos són contraris a la independència i això els uneix. Perfecte. Però acusar els sobiranistes de tots els mals per refusar la possibilitat de consultar els ciutadans de Catalunya sobre el seu futur polític és, senzillament, il·legítim. Rubalcaba, Rajoy i Díez van contestar per nosaltres al Congrés dels Diputats. Van decidir què pensem els catalans tot dient-nos que no ens deixen votar per protegir-nos de nosaltres mateixos. Zarzalejos i molts altres defensors de l'statu quo fan el mateix a la premsa o a les tertúlies però amb impunitat i sense rèpliques.
