Els silencis de Déu

Santa Maria va viure amb l'ai al cor des de Rams, va endevinar el patiment del Fill a l'hort, el va veure caminar a passos balbs cap a la creu, recordant Isaïes de com en són de bells els peus que porten la pau i donen el bé, el va veure a la creu i ara el tenia en un sepulcre per estrenar amb la porta que era una mola de molí així de grossa lliscant per la regata. Segurament aquesta imatge del Senyor mort, callat i sense altra esperança que els dolors de sa Mare endevinant la resurrecció és la més plàstica de les imatges de Déu allà mort, sense que avui sembli que ningú no s'hi amoïni massa.

A tocar de la mola de molí, hi ballen les sacerdotesses de la mort de Déu tal com ens el pinta Nietzsche amb uns passants amunt i avall que han canviat les pasqües per les vacances de primavera. I raó que tenen que vés-los a parlar de dejunis i penitències a una gent que ha d'anar pel món en el forat del metro.

Està de moda parlar de la mort de Déu i vet ací que aquest dissabte és veritat, tan veritat que mort ens entén com mai les nostres febleses. Voldríem un Déu engrescat amb nosaltres que toqués la trompeta quan ens canten glòries i ens donés el condol quan ens canten penes. Està allà dins immòbil i és més nostre que mai. És quan s'assembla més a nosaltres com a mortals aquell cos que espera la resurrecció.

Els qui som els seus deixebles, o volem ser-ho, hauríem de pensar en les benaurances que en un dia com aquest, dissabte, els deixebles havien oblidat i sa Mare les tenia transparents. Les benaurances s'havien acomplert a mitges. Hi havia una benaurança dels pobres sense regne dels cels, una dels desconhortats sense conhort, una altra dels bonhomiosos sense bon repòs, una pau que era tot dolor i una visió de Déu deixat mort entre els llençols.

Érem a mitja benaurança i sa Mare ho va entendre. En aquells silencis de Déu, que semblava mort, hi havia el regne dels cels, el conhort, la pau, la visió de Déu amb uns estrills de glòria tan immaterials que hauríem d'endevinar sense gairebé veure'ls.