Llull i Cervantes, de tu a tu
El plet Catalunya-Espanya ha deixat en un segon pla els països de parla catalana. I no hauríem de perdre de vista que, en aquest pla de coses, som en un nou moment. En la relació entre els agents empresarials catalans i valencians, a cavall de l'Eix Mediterrani. En l'escenari polític, amb l'anunciat esfondrament del PP valencià i l'ascens d'un bloc de progrés encapçalada per Ximo Puig. Hi manca només un espai de comunicació que Eliseu Climent tracta ara d'articular. Se'n va dir Regne d'Aragó, Pacte Federal de Tortosa (Valentí Almirall, 1869), Euroregió Pirineus-Mediterrània (Pasqual Maragall, 2004). Alguns en hi diuen ara Euram, un afortunat acrònim d'Euroregió de l'Arc Mediterrani.
No ho hauríem de perdre de vista, més encara si, com penso, la situació creada entre Catalunya i Espanya té data de caducitat: anant molt bé, l'endemà de les eleccions europees o, com a molt, l'endemà de les eleccions espanyoles de l'any vinent, després que el PP hagi perdut la majoria absoluta. A Artur Mas, no li interessa avortar en unes incertes i perilloses eleccions plebiscitàries, sinó acabar tranquil·lament l'embaràs i pactar com Déu mana i quan toca. Així serà com esdevindrà un nou Macià, que haurà anat tan enllà com haurà pogut i que, a darrera hora, ens haurà salvat del desastre posant-hi el seny imprescindible i aconseguint un important avenç de Catalunya en el marc espanyol. Entretant els radicals rondinaran i continuaran navegant cap a Ítaca, en golondrina i sense sortir a mar obert. I els que han abandonat el pols abans d'hora, deixant de fer força i limitant-se a propugnar el pacte que l'Estat nega, es quedaran amb un pam de nas i completament fora de joc. Navarro, fes-t'ho mirar.
Arribat el moment del nou pacte amb l'Estat, caldria aprofitar bé l'ocasió, amb l'obtenció del que és obvi: la sobirania educativa, lingüística i cultural, el degut pacte fiscal, la legitimació d'una franja de relacions internacionals... Però no tan sols. Serà el moment del pacte bilateral entre tot allò que som i Espanya. Serà l'hora de l'imprescindible mutu reconeixement. Com deia Salvador Espriu, “Llull i Cervantes, cara a cara”.
Això hauria de voler dir: 1. El compromís de l'Estat en la defensa i promoció de la llengua catalana i de la cultura que en ella es produeix; en la preservació de la unitat entre les seves diverses modalitats. Prou d'impunitat contra el català. L'Estat ha de ser bel·ligerant, com si es tractés del castellà. 2. La lliure circulació dels mitjans en llengua catalana a tota l'àrea on aquesta es parla. 3. La fi de la prohibició de l'associació entre comunitats autònomes a la Constitució, vestigi inacceptable de l'escarni que va seguir a la derrota militar de 1714. 4. La definitiva inversió en l'articulació de l'Eix Mediterrani i, amb ell, de l'Euram.
Els països on es parla català, en les seves diverses modalitats, som diferents, amb dinàmiques específiques. Però venim d'una mateixa desfeta, la de 1714. I n'hem salvat la nostra llengua. Espanya ens deu reconeixement i respecte. I que acabi la befa. Catalunya pot i ho ha d'exigir.