Vells i contents

El científic i l'humanista, quan ho són de veritat, s'ocupen essencialment de la mateixa cosa. Els mètodes són diferents però les seves troballes configuren el nostre sentit de la vida. Quan porten una llarga vida al darrere atrauen una atenció especial. A Catalunya vam veure com el Dr. Broggi guanyava audiència en relació proporcional als anys que anava acumulant. Aquests dies el Museu de la Ciència de Londres dedica una gran exposició a l'influent ambientalista britànic James Lovelock, un jove de 94 anys que, des del coneixement científic, ens defensa dels profetes de calamitats. Relativitza els perills d'extinció de l'espècie i diu que es tracta d'un nou estadi evolutiu en el qual anem esdevenint meitat humans, meitat robots. Es posa ell mateix com a exemple, amb el seu marcapassos incorporat al cos que “funciona de meravella” i que porta un transmissor que comunica amb l'exterior de manera que “un tècnic me'l va ajustant sempre que cal”. Es tracta, diu, d'una evolució cap a cossos amb elements mecànics i cap a ordinadors cada vegada més orgànics. Una nova síntesi, una simbiosi espectacular que diu molt de la nostra evolució si es té en compte que vàrem començar fa uns tres-cents bilions d'anys “anant pel món com unes minúscules cèl·lules soltes”. Al camp de l'humanisme hi trobem un altre avi que està la mar de content, el novel·lista Philip Roth, un home que s'ha retirat després de cinquanta anys “d'haver de passar cada matí, indefens, davant la pàgina següent”. Diu que va ser l'obstinació i no el talent el que el va salvar. Acaba de declarar que als 81 anys, està assaborint la llibertat. Se sent lleuger com un ocell que s'ha escapat de la gàbia. Descriu la nova situació com una mena d'experiència sublim que consisteix a “no tenir cap altra preocupació que no sigui morir-se”. L'optimisme de Roth, ja ho poden imaginar, té un aliat impagable: una saludable visió irònica de la vida.