Sense il·lusió

Havent estat rebutjat, durant cinc anys, per diverses editorials que no volien tocar el tema, s'acaba de publicar el primer llibre en català que examina el fenomen de l'homeopatia des d'un punt de vista científic (Homeopatia sense embuts, Publicacions de la Universitat de Barcelona). L'autor d'aquest assaig molt ben escrit, el genetista Jesús Purroy, explica com, a finals del segle XVIII, el científic alemany Samuel Hahnemann va desenvolupar les dues teories principals de l'homeopatia: que els similars es curen amb similars (un exemple: la preparació homeopàtica per a les cremades de sol es basa en sucre assolellat) i que la dilució dels ingredients reforça els seus poders curatius.

Per popular que fos el sistema de Hahnemann en aquella època de tractaments convencionals amb sangoneres i mercuri, al cap d'un segle i mig l'homeopatia havia estat plenament superada per la medicina científica alhora que, el 1926, el descobriment del nombre d'Avogadro –que demostrava que els productes homeopàtics eren diluïts fins a l'extrem que no continguessin cap ingredient actiu– va obligar els homeòpates a explicar que les seves pastilles de sucre memoritzaven l'ingredient actiu: una teoria que desafia totes les lleis actuals de la física, la química i la biologia.

Però Purroy va més enllà d'una anàlisi purament científica: ens recorda, sobretot, que les organitzacions estatals –als EUA, Espanya, Anglaterra, Catalunya...– que vetllen perquè les medicines científiques siguin segures i eficaces no apliquen el mateix rigor a les medicines homeopàtiques; les quals es venen, malgrat això, a les farmàcies i no pas a les botigues de llaminadures. En resum, sempre segons Purroy, la confusió que això causa entre els consumidors de fàrmacs, fent que equivalguin els productes homeopàtics amb els que porten ingredients actius, pot tenir conseqüències nefastes pel que fa a la nostra salut; i segurament, també al nostre sentit comú.