Farigola

L'olor intensa de la tarongina m'ha obert aquesta setmana els narius com poques coses a la gran ciutat. Barcelona, que el 1800 era una ciutat pudenta –ens ho descriu l'Enric Calpena a Memòria de sang, el seu salt a la ficció de regust històric–, et pot sorprendre anant pel carrer amb aquesta fragància que ens fa entrar en un cicle vital. En certa manera en això de les olors naturals vivim una certa letargia, i quan arriba aquesta època de l'any les sensacions es desperten. I el cos es resitua, fa un camí pel qual ja hem passat ara fa un any. La roda va girant, com Ocnos, el soguer de l'Hades, personatge simbòlic que trena una corda d'espart inacabable que una somera es menja sense parar, i que Espriu tenia com a referent del seu laberint. Al nostre laberint olfactiu, a més del de la tarongina hi hem d'afegir el de la farigola. Ja saben que si es cull per Divendres Sant la flor dura tot l'any. Jo ho he fet, seguint la dita. Seguint la creença dels pares, que al seu torn ho havien sentit explicar als seus, i n'havien anat a fer. Anar al camp a fer farigola. Un ritual més, d'aquests de vida quotidiana. Proclamats des d'una cadira de boga, més que no pas des de trones acadèmiques. Una altra útil inutilitat que ens configura. Acotxar-se davant d'un brot de farigola, i mirar de ser curosos de no arrencar-ne les arrels. Com si féssim llenya per a Gulliver al país de Lil·liput. La flor de la farigola, del timó com també diuen entre d'altres variants, que ens dibuixa un tel violeta. I que quan torni el fred escaldarem en unes sopes que ens refaran. Amb un all, i fins un ou poché, i aquests olis que deixa anar la farigola. I tot és qüestió de nas. A De rerum Natura, Lucreci ja s'estranyava d'aquests cossos invisibles, els àtoms: “Sentim diverses olors de les coses, i això que no les veiem mai venir als narius.” No ho veiem venir, però fem el camí del ritual, el del calendari, el dels costums. Que canvien, és clar, però que també persisteixen per allò de no perdre tots els punts de referència.