Paradoxes del postllibre

Sant Jordi ens confronta amb diverses paradoxes. És l'esdeveniment que dóna més rellevància als llibres i alhora el que té menys a veure amb l'experiència íntima de la lectura. Com se sap, els llibres s'han de deixar reposar i llegir-los al cap d'un temps. Alhora, però, els llibres nous, les cobertes lluents i el fetitxisme dels diners gastats produeixen una excitació immensa, una excitació que es va perdent a mesura que l'edició envelleix, les cobertes es desllueixen i el valor monetari s'evapora. Continuem comprant llibres, però el que busquem són idees més que no pas paraules. Per això el debat sobre les edicions en paper versus les digitals es pot interpretar com el símptoma d'una transformació més profunda. Llegir sobre pantalla i a internet ens permet accelerar la lectura i saltar d'un text a un altre amb rapidesa. L'interès dels textos potser ja no es troba tant en les subtileses semàntiques i sintàctiques (¿què pensaríem avui si algú escrivís, com Foix, que “jo retrob el paratge / on ja vaguí, i, de Déu, el parany / per heure'm tot. O del diable engany” per expressar el dilema cartesià sobre si el món davant el subjecte és l'eternitat de Déu o un engany del diable?), sinó que es troba més aviat en les idees que en podem extreure, en la intervenció que fan sobre el present, en la posició que articulen en relació amb un tema general. El que comprem a les llibreries són postllibres, és a dir, objectes que tenen l'aparença de llibre però que no funcionen com a cossos autònoms o chef-d'oeuvres, sinó com a peces de muntatges estètics, conceptuals i, en última instància, polítics que només prenen sentit a partir de la seva connexió amb altres peces.

Això ens du a una altra contraposició entre la importància de conèixer el valor (literari, històric, filosòfic, pedagògic) d'un llibre i la dificultat per determinar aquest valor enmig de l'enorme profusió de textos que ens envolta. I és que la producció constant de textos és inherent a l'economia del coneixement actual. Si en l'economia industrial clàssica la producció estava limitada per la quantitat de productes que es podien manufacturar en un dia, i per això Marx podia calcular el valor de la plusvàlua en funció de les hores de treball i del que anomenava el temps laboral socialment necessari que es tarda a fer una mercaderia, en la manufactura contemporània de coneixements, textos, imatges, afectes i altres productes immaterials, el procés de fabricació és continu i immesurable. Tot creador treballa tant si és a l'ordinador com si camina, tant si llegeix com si parla per telèfon.

La incertesa sobre el valor del llibre i dels productes immaterials, a més, fa que els creadors hagin de ser altament productius. Tots els periodistes procuren treballar a molts mitjans; tots els músics procuren fer molts concerts; els fotògrafs, moltes fotografies; els escriptors, molts llibres. L'exemple extrem, naturalment, és el raig constant del Twitter que ha de tenir obligatòriament cada membre del proletariat immaterial. La producció contínua és la manera que el valor del propi producte no es dissolgui dins el magma del mercat.

Aquest estat de coses produeix simultàniament angoixa i excitació. Però el consol és que ara la immortalitat és a l'abast de tothom si tan sols fas un producte, un llibre, un tuit que un dia algú connecta amb un altre. El consol per als escriptors que demà no venguin gaires llibres és que, a nivell històric i fins i tot ontològic, l'únic exemplar que compta és el primer.