Que es barallin

El catalanisme polític no ha de defugir la tercera via, al contrari, l'ha d'exigir, perquè els ciutadans d'aquest país han de tenir claríssim en quines condicions es quedarien a Espanya en cas d'optar pel no. A més, l'oferta ha de ser consensuada i tenir la viabilitat política i institucional assegurada. Així que el PP, el PSOE, UPD, Esquerra Unida i Ciutadans tenen l'obligació d'arribar a un acord, respectat per tots els actors, sobre quina ha de ser la relació futura entre Catalunya i Espanya. Són ells que s'han de reunir tantes vegades com faci falta i són ells els que han de buscar una posició conjunta. I, a partir d'aquí, caldrà que decideixin les institucions de Catalunya i, en darrer terme, el poble català.

És clar que també pot passar que, a diferència de les forces sobiranistes, l'unionisme sigui incapaç de posar-se d'acord internament. Però si es dóna això, quedarà clar que l'espanyolisme és un guirigall incapaç de reformar res. Per tant, en aquest supòsit, l'oferta als ciutadans de Catalunya es limitarà a decidir entre l'emancipació nacional i una comunitat autònoma de règim comú en les condicions actuals.

El que no ha de fer el catalanisme és caure en el parany de sempre, que és entrar amb una proposta pròpia en una negociació incerta en què els diversos actors de l'Estat es mouen a voluntat i pacten el que els convé en el moment en què els convé. L'articulat d'un nou Estatut no ha de sortir de Barcelona, sinó de Madrid. I si no n'hi ha cap, s'haurà d'interpretar que l'statu quo és el màxim que estan disposats a concedir.

Federalisme? Reforma de la Constitució? Nou sistema de finançament? D'acord, que ho pactin entre ells i que ordenin als seus delegats al Tribunal Constitucional que aquella oferta s'ha de mantenir. I mentre això no passi, cal anar avançant en la construcció d'un nou estat. Aquesta vegada, el problema el tenen ells.