Laureà Dalmau

A la vorera de la Casa de Cultura s'ha erigit una estàtua de mida natural que representa el

doctor Laureà Dalmau. La seva mirada s'escampa cap a I'edifici de Santa Caterina, que havia estat I'hospital de Girona i que ell havia dirigit. Segons les informacions, la família hauria costejat el monument, però als seus peus hi ha una placa que defineix el caràcter municipal de I'obra.

S'han donat poques explicacions d'aquesta iniciativa. El doctor Dalmau es va exiliar de Girona en els moments finals de la Guerra Civil, residint una llarga temporada en el poble nord-català de les Illes, a tocar la frontera. Es coneix força bé la seva trajectòria vital d'aquell temps pel llibre Per Morellàs a les Illes, que recull fulls dispersos escrits per ell ¡ que serveixen per conèixer millor la vida dels exiliats i els condicionants de les poblacions franceses dominades pels nazis alemanys. El doctor Dalmau, però, va poder tornar a Girona I'any 1948, i continuar exercint de metge. Va morir I'any 1969. Podríem pensar que molts altres republicans no varen tenir tanta sort i els seus cossos van rebre els impactes dels afusellaments, que varen durar a Girona fins I'any 1945, o varen morir als camps d'extermini alemanys. Hem d'entendre, doncs, que aquesta figura vol representar, més enllà de la pròpia persona homenatjada, un record a tota la gent que va patir I'absurditat de les guerres: la civil espanyola i la mundial, tot després.

Des del punt de vista estètic, la seva ubicació és discutible. Generalment, aquestes figures metàl·liques es recolzen sempre en algun accident del terreny: la nena de la plaça de la Constitució seu sobre el galze d'un sortint, i el monument a Pessoa –recordem ara– en una plaça de Lisboa està assegut en un banc, tranquil·lament, fent companyia als qui s' hi vulguin asseure. En aquest cas, però, es troba situat al mig del pas, amb una certa desemparança, com es va provar I'endemà mateix de ser inaugurat perquè ja va ser objecte d'una agressió. Pensem que, segurament, hauria estat més encertat situar-lo en una de les places interiors de l'edifici de Santa Caterina. Molt més resguardat i contribuint a humanitzar un xic aquell complex funcionarial, que pot ser molt eficaç, però que és una enorme nosa al mig del centre neuràlgic de la ciutat, sense el més mínim contingut ciutadà o cultural.

En el llibre de Dalmau hi ha un moment culminant: el retrobament amb les seves dues filles, desplaçades per camins de muntanya fins a la carena. Ell les espera impaciente. L'hora prevista passa i no vénen. Quan comença a desesperar-se, s'adona que I'horari entre França i Espanya és diferent. En un moment, I'abraçada entre pare i filles porta tota I'emoció i el dolor d'aquell temps convuls per a tanta gent.