Un home dret

Avui fa una setmana, coincidint amb l'aniversari de la proclamació de la Segona República,
s'inaugurava a la plaça de l'Hospital de Girona una escultura dedicada al doctor Laureà Dalmau (1886-1969), un interessant metge, escriptor i polític. És una peça de bronze que representa el doctor Dalmau mirant cap a l'antic hospital de Santa Caterina, centre que va dirigir durant la Guerra Civil. Dalmau va ser un important polític d'Esquerra Republicana de Catalunya que el 1939 va marxar a l'exili i anys després va tornar a Girona, on exerciria novament com a metge. Incorporar al paisatge urbà obres de qualitat, com aquesta de l'escultor Tomàs Pons, millora i singularitza la ciutat. L'espai col·lectiu s'enriqueix com ho ha fet ara l'espaiosa i més aviat freda vorera de davant de la Casa de Cultura, on ara es recorda aquest home compromès que va treballar pel bé comú. Hi ha moltes maneres d'honorar la memòria d'un ciutadà il·lustre. Sovint s'erigeixen escultures que es col·loquen sobre una base més o menys alta, un pedestal que la fa més visible i la col·loca a un nivell superior. El vianant ha d'aixecar el cap per veure, més enlaire, el prohom en qüestió, que segueix indiferent mirant enllà. Cap personatge, per més admirable que sigui, pot desitjar ser recordat amb grandiloqüència, i si ho desitja és que no mereix ser recordat. Les estàtues de pretesos herois, com més grosses són i més enlairades estan, menys m'interessen. L'estàtua del Dr. Dalmau és del model contrari. Qui passi per davant de l'antic hospici trobarà la figura d'aquest metge humanista a la seva mateixa alçada, els peus clavats a terra, convertit en un ciutadà més, sense cap parafernàlia, una idea que segurament plauria molt a Laureà Dalmau atesos els seus valors i ideari. És només la figura d'un home dret que no porta res, que no té res, només els seus ideals i la seva decisió que s'intueix en una mirada atenta i un gest lleugerament tens. Les escultures que representen personatges il·lustres d'aquesta manera ens expliquen que al cap i a la fi no són sinó un home o una dona, algú com nosaltres. En veiem bé la cara i en podem imitar el gest. Ens els fan més propers i al mateix temps transmeten un missatge: qualsevol de nosaltres pot seguir o, més ben dit, hauria de seguir en major o menor grau, el seu exemple de treballar d'alguna manera per als altres. Perquè no són herois ni personatges llegendaris o semidéus el que ens fa falta, sinó simplement persones amb conviccions i amb vocació de servei.