Un llibre d'Àlvar Valls

No tinc encara el llibre, però el llegiré tan aviat com pugui. Àlvar Valls s'ha decidit a explicar la seva aventura política a Al cap dels anys. Militància, presó i exili (1970-1998). L'Àlvar –bon escriptor, lingüista i home d'empenta– va militar al Front Nacional i formà part de l'anomenat Exèrcit Popular Català, que es va conèixer sobretot per dues accions que van acabar, respectivament, amb la mort de l'empresari Josep Maria Bultó i de l'exalcalde de Barcelona Joaquim Viola. Eren accions pensades per recaptar els diners que calien per iniciar la lluita armada. Valls, que probablement només havia participat en estudis estratègics per assegurar el pas de la frontera, va ser detingut i empresonat. Una peripècia judicial el deixà en llibertat temporalment, cosa que li permeté fugir a França. Refugiat a París, potser a l'ombra del pintor Manuel Viusà, es guanyà amb penes i treballs la vida fent traduccions mal pagades. Li havia sentit dir, quan era el meu cap de redacció al Diari d'Andorra, que mai havia cregut que calgués treballar tantes hores per arribar a dur el pa a taula.

La família Viusà el va dur a Andorra, clandestinament. Dona i fills li deien Albert, per evitar problemes. Seguia traduint, discret, a casa. Semblava que ningú en coneixia l'estada. Quan es va produir la tràgica inundació del 1982, la policia es presentà a casa de l'Àlvar a demanar-li que col·laborés com a artificier en la demolició d'un pont. Era evident que el tenien ben localitzat i conegut. La veritat és que va poder ajudar poc, ja que les bombes de l'Exèrcit Popular no havien pas passat per les seves mans. Curiosament i desgraciadament, aquell aiguat es va endur part de la família Viusà, que va pledejar molts anys contra el govern i fins i tot contra el príncep episcopal, que feien responsables del mal estat de les lleres. Crec que no se'n van sortir. De tota manera, he de dir que el pare Viusà, l'any 1992 va accedir a fer-nos la portada de l'extraordinari de Nadal del Diari d'Andorra, que els més informats creien de la Mitra. Potser era una manera de fer les paus.

Els anys noranta, l'Àlvar va tenir un cop de sort ben merescut: la seva traducció de Cabaret al català i al castellà es va mantenir llargament als escenaris espanyols. Per primera vegada, podia treure realment faves d'olla. Em confessava un dia que li rentava 50.000 pessetes diàries de drets. Les havia de cobrar el seu pare, també Àlvar, perquè ell no podia entrar a Espanya. Va ser un canvi econòmic que es va evidenciar en el viure diari del company: canvi de vestuari, canvi de cotxe, canvi d'imatge... i, probablement de retruc, canvi de dona.

Tornàrem a coincidir al Centre de Cultura Catalana, de què va ser actiu president. Comprendreu que esperi tenir el llibre a les mans.