Àmpliament millors

Una de les obligacions que tenim els que hem deixat de ser joves és trencar totes les llances possibles a favor dels qui encara ho són. Sobretot quan la principal herència que els hem deixat és un atur del cinquanta per cent. I, malgrat tot, de mica en mica, va prenent força la falsa idea que actualment el món està poblat per una joventut més violenta o agressiva envers els adults o envers la gent de la seva mateixa edat. Contribueixen a expandir aquesta sensació els titulars que tot sovint llegim sobre les imatges penjades a la xarxa per un grup de menors que ha clavat una pallissa a un company o companya de classe. Titulars que, naturalment, no sol escriure mai gent jove, perquè la gent jove no sol tenir feina. Un dels símptomes més inequívocs de la vellesa és la tendència a deixar malament les noves generacions, la seva inexperiència, la seva temeritat, les seves ganes de passar-s'ho bé, com si tot això fossin defectes i no pas qualitats. Ser jove vol dir, en la gran majoria d'aspectes, ser millor perquè, segons quines experiències i segons quines prudències, val més no adquirir-les mai. Per això resulta especialment injusta l'etiqueta violenta que se'ls vol penjar, als joves. Injusta i desmemoriada. Els que vam néixer als feliços anys seixanta, per exemple, abans d'escandalitzar-nos per les suposades conductes violentes actuals, hauríem de recordar les guerres a cops de pedra que enfrontaven els adolescents d'un i altre barri. O el salvatge costum de penjar gossos esventrats amb ganivets als ganxos dels cubells de les escombraries. Imatges que formen part de la nostra infantesa en blanc i negre. I aquella no era només una violència urbana, al contrari, als àmbits rurals es diversificaven les seves variants i es perdonaven més les seves conseqüències. Era normal, per posar un altre exemple, que els nens rebessin una escopeta d'aire comprimit com a regal d'aniversari, que després empraven per fer punteria contra els pardals, empaitats de nit amb una lot, indefensos i esporuguits, a la branca de l'arbre. Existia també una tortura reservada a les gallines, a les quals se'ls administrava un xiclet que després se'ls encallava a la gola i els inflava de forma grotesca el coll fins a asfixiar-les.

És clar que en aquella època els joves no tenien a l'abast l'ull que ara tot ho veu i tot ho filma. Una forma de violentar la seva intimitat que som nosaltres, els adults que tant els critiquem, qui els hi hem posat a les mans.