Glamur

Observo que el mutisme amb què s'havia embolcallat la intel·lectualitat unionista (els espanyolistes de tota la vida, vaja) s'està trencant. De fet, els defensors de l'unionisme són persones d'un gruix intel·lectual més que discutible i amb una emocionalitat clarament agressiva. Un esperit fi, amb arguments sòlids a favor de l'unionisme és una autèntica raresa. Però ara comencen a sortir de l'armari. Això vol dir, en primer lloc, que han abandonat allò que en la meva joventut es deia l'spleen i que es tradueix en una majestuosa immensa indiferència; i ho fan perquè els fets evidencien que ja no és una qüestió de quatre eixelebrats ni fruit només de dates patriòtiques. En segon lloc, aquesta intel·lectualitat era la famosa beautiful people, i ara s'han posat les piles per tornar a ser glamurosos. Políticament això vol dir persones amb una certa notorietat, que parlen sense exaltar-se i que argumenten els “avantatges” de romandre a Espanya, i de manera seductora (de debò que no sé qui li pot donar glamur a Montoro!).

Els destralers del govern central han fabricat independentistes, i els partits catalans espanyolistes encara n'han fet més. A més, fets com el del partit del Barça contra el Real Madrid en què van apallissar un jove pel fet de portar una bandera independentista no sols no són arguments, sinó contraarguments. Estic, però, convençuda que els intel·lectuals unionistes arriben tard. Ara és “tendència” l'independentisme. Tant és així que en poques hores escolto un bellíssim poema simfònic de Salvador Brotons (no sé què faria sense Catalunya Música) que es titula Catalunya 1714, i un cantautor, Pere Gené, que dedica una de les seves darreres cançons a l'independentisme. Per no esmentar el munt de llibres que floreixen per Sant Jordi sobre la història i el present de Catalunya. No menystindré mai les maniobres d'un estat que té tot el poder, però la gent, des dels més innocents fins als més refinats, és nostra.