A un socialista
Socialista de tota la vida, ja no et sents representat pel teu partit de sempre. Potser creus que la dialèctica Catalunya-Espanya és la que ha portat la divisió i la desorientació al teu partit. Potser vius malament la teva desafecció. Intuint que els teus s'estan allunyant de la centralitat social on havien estat implantats de forma majoritària els darrers 37 anys, et sap greu que sigui per l'anomenada qüestió nacional. Potser et sap greu perquè continues essent, per damunt de tot, internacionalista, socialista i contrari al nacionalisme.
Desangoixa't. El tema és un altre. En el moment de la transició dels anys setanta, l'independentisme a Catalunya era marginal i només als inicis del 2000 va passar a ser minoritari. La immensa majoria de ciutadans i ciutadanes de Catalunya, fins fa dos dies, es consideraven políticament espanyols. Què ha passat perquè aquests espanyols del nord-est vulguin emancipar-se d'Espanya?
La societat catalana va ser la que va votar més massivament la Constitució del 78, perquè se li va fer creure que la monarquia autonòmica era un pas evolutiu cap a una democràcia social i federal, homologable amb les més avançades d'Occident. Va ser amb l'andalusa qui feu un vot més massiu a favor del PSOE, perquè després de les primeres decepcions de la dreta postfranquista d'UCD i els riscos de la tardofranquista del PP, la nostra societat catalana, políticament espanyola, votava per l'esperança que fos el teu partit qui assumís l'evolució de la Constitució que s'havia promès.
Però no va ser així. Els del teu partit es limitaren a bastir les estructures de l'estat del benestar (escola i sanitat pública) però basades en una fal·làcia: la possibilitat de mantenir el sistema a base de fons europeus, de dèficit fiscal estructural de Catalunya, València i les Balears i sense canviar a fons el model productiu espanyol, sinó castigant persones i territoris que fan de motor. El teu partit va aconseguir alguns avenços en drets personals, sempre amb el fre posat: pacificació de l'exèrcit, avortament, pseudolaïcitat. I aquí s'acabà el vessant de progrés del socialisme espanyol.
En l'inventari negatiu hi ha el pacte de sang previ al cop d'estat del 23-F que alguns dels teus dirigents van propiciar, per tal de garantir l'alternança entre el teu partit i la dreta franquista (els teus van preferir enfonsar l'UCD i que emergís el PP tardofranquista). Això comportà la renúncia a la memòria història de centenars de milers de republicans i socialistes represaliats. El pacte del 23-F tenia també per finalitat marginar l'esquerra rupturista de tradició comunista i posar límit a l'autogovern, domesticant la dreta basca i catalana, amb la política de peix al cove i “Cupo al Capazo”. I a darrere d'aquest acord polític una cosa molt pitjor: l'acord amb la casta oligàrquica madrilenya amb ramificacions territorials. Una casta extractiva formada pel poder financer i el del capitalisme nascut sota les faldilles de l'Estat, a cop de “BOE”, per l'alt funcionariat, pel poder mediàtic enriquit gràcies a lleis prevaricadores, fetes a la carta per omplir la butxaca d'uns quants taurons dels mèdia que us pensàveu controlar i dels que el teu partit ha esdevingut esclau. Aquesta és l'oligarquia que ha recompensat tan bé els dirigents del teu partit situant tots els alts càrrecs en consells d'administració de les empreses expúbliques i ara oligopòliques de serveis.
Amic socialista, la teva desafecció ve perquè el teu partit ja fa temps que ha deixat de ser socialista. I els espanyols majoritaris a Catalunya fins fa dos dies ho han entès i han arribat a la conclusió que les aspiracions de progrés majoritàries en la nostra societat són inviables a Espanya. Oimés quan aquesta casta que explota a tothom, a nosaltres ho fa el doble i a sobre ni respecta la nostra identitat cultural. Sense la sotragada de Catalunya, l'Espanya democràtica i de progrés no té futur.
Amic socialista, tu no has plegat del socialisme. N'ha plegat el teu partit
