Sèries espanyoles
B&B és una sèrie creada per Daniel Écija produïda per Medaset España Comunicación, amb la col·laboració de Globomedia. El Príncipe també és una creació de Telecinco produïda per Mediaset en col·laboració amb la productora Plano a Plano, els guionistes són Aitor Gabilondoi i César Benítez. Són les grans novetats d'aquesta temporada i malgrat l'èxit d'audiència són molt, molt dolentes. En la primera ens situem en una redacció de revista de moda. El càsting és d'aquells de Médico de familia, o sigui que ens trobem els mateixos actors fent de minyones, garrulos que són bones persones i tota una sèrie d'arquetips: tia bona filla de l'amo, fotògraf que no para de lligar, noia humil i maca seduïda pel cap casat, un gai amb ploma entre una corrua de personatges del tipus Martínez Soria... Malgrat la publicitat que emula un suposat glamur estem a l'Espanya dels 80 sense movida en la qual l'escenari més internacional és la Gran Via i els més joves són pastats a la Concha Velasco i Toni Leblanc, això sí, amb jaquetes de cuir i vestidets com una mitja. El nucli narratiu se centra en la relació entre el director de la revista acabat d'arribar de Buenos Aires que descobreix que té una fila de divuit anys amb la subdirectora, d'una relació que va acabar malament (ell va marxar); actualment ell està a punt de casar-se amb la filla de l'amo. Ni la professionalitat de Belén Rueda aconsegueix aixecar una trama que no s'aguanta de cap lloc.
‘El Príncipe' surt amb l'avantatge de no ser una sèrie d'humor, aquí la trama és policial i es centra a Gibraltar al barri del mateix nom, on un infiltrat del CNI, juntament amb la comissaria local, intenta desarticular una xarxa de terroristes yhidistes. Aquí l'actor José Coronado és el cor tant de la trama com del desenvolupament de l'acció envoltat per un elenc d'actors joves que fugen dels arquetips massa tòpics i segueixen el mestratge de l'actor-policia-fosc. Per la resta, la narració cau com un castell de cartes, principalment les actrius femenines, que semblen més una colla d'adolescents de viatge a Benidorm més que no pas joves germanes, filles d'una cultura d'arrel profundament musulmana que xoca amb la cristiana en certs aspectes.
És cert que el públic té interioritzat el costum de veure ficció en les grans cadenes generalistes, que pocs han descobert que en hores força estranyes la Cuatro o TV3 han ofert elements de gran qualitat com Breaking Bad o The americans; per no parlar del públic jove que amb prou feines connecta la televisió (si no és per jugar a la play) i que és un gran consumidor de plataformes digitals que ofereixen tots els continguts d'aquestes sèries. Aquest nou mercat queda emmascarat pels shares de les grans cadenes, però no ens enganyem; cada cop els shares, tot i els números, són menys representatius dels televidents. És normal, si pensem que les productores americanes es disputen els millors guionistes, treballen mesos en l'elaboració dels guions amb equips abans no decideixen qui ho realitzarà i com: què es vol explicar, per-què i en quin context es desenvoluparà la història, cas de HBO, per exemple, tampoc podem demanar els mateixos resultats amb formes de treballar tan diferents. La pregunta doncs, seria per què les sèries espanyoles són tan dolentes? quina és aquesta mania de deixar-ho tot en mans d'un actor veterà que deu flipar en llegir moltes escenes? Com és que no busquen entre els escriptors de talent (que n'hi ha molts) confegir guions que no siguin tòpics i fins i tot arriscar una mica? Potser així no veuríem els brunyols que ens toca veure.
