L'organització deliberada de l'escassedat
“El capitalisme és l'organització deliberada de l'escassedat.” L'autor de la frase no és cap revolucionari, sinó que prové del salvador del capitalisme, J.M. Keynes, tal com ens recorda recentment el seu biògraf Robert Skidelsky. Les experiències quotidianes dels lectors poden comprovar com la cita no representa cap excés verbal, sinó una descripció enciclopèdica. Allò que economistes denominen crisi té uns efectes asimètrics sobre el cos social. Qui és propietari de capital financer veu incrementar els seus actius mentre la majoria és empesa vers la pobresa i la precarietat. Mentre els bancs guanyen, la desocupació es dispara. Mentre milions d'habitatges resten buits, es desnona milers de famílies. Mentre els mercats financers especulen amb aliments, milions de nens passen gana. I alguna gent treballa més per menys per tal que molts hagin perdut tota esperança de treballar.
El principal problema té un nom: desocupació. No es tracta exclusivament del drama de la inseguretat econòmica o la pobresa, sinó del que comporta d'exclusió, fragilitat, pèrdua d'identitat, absència de projectes vitals: en altres termes, la negació de la llibertat. Impedir el dret al treball digne (principi recollit a la Constitució i a la Declaració Universal dels Drets Humans) és ser còmplice i autor de la pitjor de les tiranies. Com sostenia Keynes, com sosté la més elemental de les racionalitats i la lògica freda de l'aritmètica, l'única solució viable consisteix en el repartiment del treball. La tecnologia, com ja ha succeït en el passat, està substituint progressivament aquest factor. Això no té per què ser un problema, car incrementa la possibilitat de generar més béns i serveis i fer la vida més confortable. El problema és com el capitalisme, en segrestar la tecnologia, privatitza tot increment productiu. Allà on cent persones feien mil jerseis, deu en fan deu mil. La lògica elemental consisteix a fer el mateix nombre de peces en menys temps amb un repartiment equitatiu de la tasca feta, pel mateix salari. La irracionalitat de la cobdícia capitalista implica que els posseïdors de capital, com durant el feudalisme eren els posseïdors de títols de noblesa són qui s'apropien dels beneficis. Això ja ho havia denunciat el mateix Kropotkin al segle XIX, que havia fet estudis científics que demostraven estadísticament com, amb la revolució tecnològica, calia només quatre hores de treball diari per gaudir d'una vida digna i pròspera.
És en aquest sentit que cap alternativa política mínimament seriosa i moral pot acceptar el capitalisme actual de bombolles financeres, acumulació nihilista i el sadisme de l'austeritat l'escassedat i l'explotació laboral com a fórmula d'organització econòmica. És per això, que s'està gestant una alternativa política viable, potser cisellada en el decàleg del Procés Constituent (no pagament del deute il·legítim, nacionalització dels bancs, dació en pagament, repartiment de la feina, renda mínima i màxima...). Tanmateix, i com succeeix en el missatge evangèlic, tota alternativa viable a aquest patiment insuportable es pot resumir en un de sol: repartir el treball i la riquesa, redistribuir la feina i socialitzar els beneficis, desposseir d'aquell capital impossible de gastar a qui només el manté amb la intenció de corrompre la democràcia, regular la desigualtat a un nivell raonable per satisfer els mínims vitals i els màxims assumibles. Assegurar el benestar i preservar els equilibris socials que facin possible la cohesió i la democràcia. El Mandela més incòmode ens recordava que “sense redistribució no hi ha llibertat”.
Contràriament al que molts pensen, aquest no és un missatge d'esquerres, ni revolucionari, ni llibertari, ans al contrari. Keynes, amb qui obríem l'article, salvà el capitalisme de si mateix perquè el sabé domesticar. I, des d'un punt de vista del principi de lliure empresa, només la regulació redistributiva ha permès la prosperitat als emprenedors que fan coses tangibles. Quan a Lula li van preguntar sobre la prosperitat creixent del Brasil, aparellada a un cert anivellament social, va respondre: “Nosaltres no repartim perquè creixem. Creixem perquè repartim.”