Política i cordialitat
En els moments més difícils de les relacions entre nacions i estats es mantenen les formes per una qüestió d'educació. Veient amb retrospectiva les fotografies de Jalta i Postdam en acabar la Segona Guerra Mundial es veu que ni Roosevelt ni Truman es fiaven de Stalin ni tampoc Churchill i Attlee se sentien còmodes davant d'un personatge que es volia fer l'amo de mig Europa com a botí d'una guerra que havia contribuït a guanyar. En els moments més tensos de la guerra freda, les trobades entre els presidents nord-americans i els secretaris generals de la Unió Soviètica es feien en els àmbits de respecte que establien els protocols prèviament establerts. Vaig viure en directe dues cimeres entre Reagan i Gorbatxov, a Ginebra el novembre del 1985 i a Reykjavík l'octubre del 1986, quan Moscou s'adonava que havia perdut la guerra amb Occident, després de dues generacions de propaganda mútua, de mentides i d'espies de tota mena que es jugaven la vida per defensar les opcions de les dues causes. Sis hores de converses al voltant d'una llar de foc en un palau ginebrí estovaren la fredor en què havia començat la cimera. El mateix va ocorre a Islàndia un any després. Sense anar tan lluny, fa tres setmanes es reunien a Ginebra també les quatre parts més directament implicades en el conflicte d'Ucraïna. Els ministres d'Afers Estrangers de Rússia i els Estats Units, Sergei Lavrov i John Kerry; la representant de la Unió Europea, Lady Ashton, i el ministre d'Exteriors ucraïnès dedicaren un dia a trobar un acord de mínims per desactivar una crisi que pot arribar a portar un trastorn seriós a Europa i al món.
Malgrat el clima de tensions d'aquestes trobades, sempre s'ha intentat mantenir la cordialitat. Encara recordo la visita que Richard Nixon va fer a la Xina el febrer del 1972 i que va ser transmesa en directe als Estats Units tots els dies que va durar aquella visita d'estat. Era la primera vegada que Mao Zedong es trobava amb un president nord-americà. No podien representar idees i interessos més allunyats, però els brindis i les paraules amables presidiren totes les trobades de més alt nivell.
La visita dels ministres de governs espanyols a Catalunya sempre ha estat envoltada de continuades tensions en el protocol. Es va establir que el representant de l'Estat a Catalunya era el president de la Generalitat, llevat que el visitant fos el president del govern o el Rei. Sempre s'havia trobat un punt d'equilibri, com en el cas dels funerals del president Josep Tarradellas, que se celebraren amb gran pompa a l'esplanada de la catedral de Barcelona, l'estiu del 1988. Vingué el president Felipe González, encara governant amb majoria absoluta, i s'acordà que el president Jordi Pujol figurés al cap del dol polític. L'esquivada intencionada entre Rajoy i Mas a Barcelona, en un mateix acte en què tots dos van parlar, no entra en la tradició de les relacions que tenen els polítics ni quan els seus punts de vista divergeixen de manera radical. Tots dos esgrimeixen arguments per justificar les respectives posicions. Són prou conegudes. Però dijous mateix al vespre, el president Mas deia a l'entrevista d'Ariadna Oltra que la solució que surti del contenciós entre els governs d'Espanya i de Catalunya havia de ser bona per a tothom. Un win-win, en deia Mas emprant una expressió anglesa.
Poden passar dues coses. La primera és que és impossible que els dos personatges tinguin res a dir-se sobre el contenciós, el procés o com es vulgui anomenar el camí que marqui el futur de Catalunya, perquè ja s'ho han dit tot i cap dels dos presidents té intenció de rectificar. L'altra qüestió és que si ni tan sols poden fer un esforç per saludar-se, potser no han de ser ells els que s'encarreguin de negociar els esdeveniments del futur si s'accepta que la declaració unilateral d'independència no tindria cabuda en l'ordenament jurídic internacional.