La columna
Un gaudi
de qualsevol acte comunicatiu s'adapta
a les circumstàncies
Imagineu, amics lectors, que aneu amb autobús, que teniu al davant una mare i un fill d'uns vint-i-cinc anys que parlen de llibres i que el noi diu: “Disfruto buscant llibres. És una passada.” Us faria mal a l'orella el verb disfrutar? Creieu que hauria de ser als diccionaris o penseu, com Joan Coromines, que no cal perquè ja tenim el catalaníssim verb fruir? És millor dir cercar que buscar? Pensaríeu que qualificar de passada l'acció de triar i remenar llibres és conseqüència de l'empobriment del llenguatge per la penetració excessiva de l'argot juvenil? El més probable és que una frase tan vulgar i corrent no us cridés l'atenció. Algú diria espontàniament: “Frueixo anant a la recerca de llibres. És un gaudi”? Sí! Juro pels nous volums de l'obra completa de Pompeu Fabra que el noi que s'asseia al meu davant a l'autobús, un noi normal, molt de la seva edat, va dir això a sa mare! Vaig caure de cul i, un cop refet del xoc emocional, m'ho vaig prendre com un homenatge a la llengua. La frase que encapçala l'article és una tosca traducció a la llengua del carrer. L'anècdota serveix per recordar que la forma lingüística de qualsevol acte comunicatiu s'adapta a les circumstàncies i que, llevat del noi de l'autobús, ningú no s'expressa de la mateixa manera quan xerra amb els amics que quan declara davant d'un tribunal.
A Pompeu Fabra se l'acusa de pretendre que tothom parli amb un rigor ortopèdic, però això és un clixé. Fabra va elaborar un diccionari normatiu i no descriptiu quan el català necessitava una neteja intensa per reconstruir la seva identitat profunda. A les Converses filològiques, en canvi, parla de l'estil familiar i de llenguatge col·loquial per reconèixer formes i expressions no reconegudes com a normatives però autèntiques, lícites i pròpies de l'idioma. El cas del jove de l'autobús és extraordinari perquè és just a l'inrevés, el d'una substitució dels col·loquialismes per un registre esmaltat, insòlitament noucentista en ple segle XXI. Una raresa. Un gaudi.