Montserrat

Al creuar els Alps per anar a estiuejar a Itàlia, les dames alemanyes tancaven les cortines dels seus carruatges per no haver de contemplar els agressius perfils de les muntanyes. Els Alps eren de mal gust per a la bona societat de finals del segle XVIII. L'anècdota, que va escriure la mare de Schopenhauer, la recull Rafael Argullol al seu llibre Maldita perfección. És clar que només una generació més tard l'art es va abocar a la natura. Fins i tot Richard Strauss va compondre la Simfonia alpina. No sé què haurien fet les dames alemanyes si haguessin hagut de passar per Montserrat. Vull creure que el seu magnetisme i singularitat de formes les hauria mantingut amb les cortines obertes. També Montserrat i les seves parets arrodonides ha generat art, i literatura, Defoe, Mann, Verdaguer, llegendes, cançons, odes. La muntanya mística, epicentre espiritual amb la Moreneta convoca demà a festa. Mató, galetes, i tomàquets en la cursa de telefèrics i cremalleres, excursionistes i degotalls. La mala consciència urbana sadollada en un paratge digne d'extraterrestres. De fet hi ha qui de nit s'hi concentra per fer avistaments d'ovnis. I això que tots en som, d'extraterrestres, perquè en la nostra composició hi ha aigua dels cometes que van caure damunt la Terra. Ho defensa el poeta, president del Conca, Carles Duarte i Montserrat. Ell que sempre mira cap als estels, la lluna, les nebuloses, galàxies i planetes, és també constructor del bon gust, a través dels seus versos. Connectat amb l'univers, i amb la natura, el seu darrer llibre Alba del vespre, ha rebut el premi de la Crítica catalana. L'Alba del vespre és el crepuscle, el moment culminant del dia, en què el sol s'ha post, i encara no es veuen les estrelles. Alba i vespre, moments contradictoris que permeten que s'escoli Le rayon vert, el de Rohmer i de Jules Verne. Llum de magentes i turqueses, cel transparent, que en els versos de Duarte ens conviden a transcendir, sense cortines, tenint present el vincle que ens uneix amb la naturalesa.