Paral·lelismes
El barri de Ca n'Anglada de Terrassa podria ser conegut per tenir uns dels millors restaurants de tapes de Catalunya. Sens dubte. O per haver estat un dels focus més potents de la lluita antifranquista metropolitana que ara s'ha transformat en una solidaritat entre veïns, de funció social. Per exemple. Però no. Qualsevol ciutadà de fora de Terrassa relaciona el mot Ca n'Anglada amb el mot racisme. I tot pels incidents del juliol del 1999, quan s'hi van produir uns gravíssims incidents d'arrel xenòfoba. Aquests dies, quan es compleix un mes de la tragèdia del barri dels Pisos Planas del Vendrell, m'ha vingut el barri terrassenc al cap. Hi trobo paral·lelismes. Potser només em passa a mi, però en compartiré dos.
En primer lloc, el paper dels mitjans de comunicació en aquests casos. Els fets de Ca n'Anglada van dur Terrassa a totes les cadenes d'abast estatal i alguna d'internacional. A mi sempre se m'ha quedat gravada una imatge. Al tercer dia dels incidents, quan la policia ja havia pres militarment el barri i la tensió començava a baixar, una companya parlava amb el seu cap, a Madrid. Intentava vendre-li una crònica més social, de barri, on explicar el perquè dels fets un cop no hi havia enfrontaments al carrer. De cop, es va girar i va dir: “No en volen res, diuen que si no hi ha sang no interessa.” I és cert que alguns mitjans, de casa i de fora, van intentar allargar al màxim els incidents. La cobertura de la desgràcia del Vendrell m'ha recordat aquest circ mediàtic de pa sucat amb oli en què els periodistes convertim determinades notícies. Potser que parlem del fons de les coses en lloc de provocar manifestacions espontànies de protesta.
El paral·lelisme, però, no acaba aquí. La situació del barri. Un barri amb gent treballadora, sí, però immigrada. Uns immigrants que no accepten de bon grat que altres immigrants com ells es facin un lloc a la societat. Però també un barri castigat per l'atur, la droga, per la manca de formació i per l'oblit de les administracions. Barris que, d'acord, no són guetos de l'estil dels de barraques de Madrid, però gairebé. Ca n'Anglada ha canviat, urbanísticament parlant. Però havia estat deixada de banda durant molts anys. I encara té obres pactades el 1999 pendents. El pla de barris de la Generalitat havia de servir justament per casar urbanisme i serveis socials i evitar esclats com els de Ca n'Anglada. Doncs encara hi ha molta feina a fer.
