Kitej

Kitej és una ciutat llegendària que habita en l'imaginari rus i que protagonitza una òpera de Rimski-Kórsakov fornida amb la tradició popular i diverses fabulacions literàries: La llegenda de la ciutat invisible de Kitej, de la qual demà, 30 d'abril, es farà al Liceu la cinquena i última representació d'un esplèndid muntatge que ha suposat el retorn al teatre d'una obra que s'hi havia fet invisible durant més de quaranta anys havent-hi tingut un èxit espectacular en els anys anteriors a la Guerra Civil. En la tradició llegendària, Kitej s'hauria submergit davant de la invasió dels mongols a principi del segle XIII. En l'òpera (en què, tal com van arribar a ser referits a Rússia tots els invasors asiàtics, els atacants són anomenats tàtars, originàriament una tribu mongol) la ciutat es fa invisible, la qual cosa es fa molt suggestiva en el terreny de l'art, que pot participar del desig de fer visible allò invisible.

El gran Tolstoi va afirmar: “Només les coses espirituals existeixen en realitat, i el món material només és una il·lusió.” Deixaré, però, de banda la metafísica i ni tan sols parlaré de l'ànima russa, tan invocada a propòsit d'aquesta òpera de Rimski-Kórsakov. El cas és que en el brillant muntatge escènic de Dmitri Txerniakov, que també signa una enlluernadora escenografia que en el primer acte fascina amb un camp de blat pictòric, els tàtars (històricament la comunitat més perseguida de Crimea, on ara s'amaguen amb la por de ser castigats pel seu posicionament contrari a la partició d'Ucraïna) es reconverteixen en una banda de la màfia russa. Es tracta de saber identificar en el present què és el mal i deixar d'imaginar tàtars. A l'òpera, la ciutat es fa invisible i fa recular els atacants, però els seus habitants pereixen (inclosa Fevrònia, l'heroïna que en principi busca fer el bé enmig de la natura) per renéixer en una altra vida. Com ho podríem fer per fer-nos invisibles al mal i continuar vivint en aquest món? La vida ja seria una altra.