L'estratègia

Al ritme i lletra del tango La maté porque era mía, el PSC ha fet el seu procés de síntesi. El cas és que es presenta a les properes eleccions europees dividit i autoamputat, però amb una claredat encegadora. Remarquem-ho: amb una claredat encegadora, ja que l'excés de llum també impedeix veure-hi bé. En canvi CiU, instal·lada en una zona de clarobscurs, està postergant l'impostergable. ¿O és que algú es pensa que el tsunami sobiranista afectarà totes les formacions polítiques excepte el bipartit constituït per CDC i per UDC? ¿Algú creu que només els càrrecs, militants i electors d'ICV i del PSC seran cridats a travessar el Rubicó, mentre que els càrrecs, militants i electors de CiU podran sobreviure en un permanent estat d'ingravidesa en què tant es pot abraçar el sobiranisme com l'entelèquia magnificada de la tercera via? No, és clar. El més probable és que el procés de síntesi de CiU es materialitzi quan es decreti que la legislatura actual queda acabada.

A La Vanguardia de diumenge passat, Duran i Lleida tornava a declarar que “la tercera via és l'única solució” i que se sentirà “amb l'obligació” d'evitar unes eleccions plebiscitàries. A mesura que el temps polític s'accelera, cada cop hi ha menys arguments per confiar en aquella hipòtesi rocambolesca que presentava Duran Lleida com un cavall de troia de l'independentisme, capaç d'escenificar fins a última hora la seva voluntat unionista i, finalment, a causa de la intransigència del govern espanyol, assumint de manera pragmàtica un independentisme inevitable. A hores d'ara Duran ja només podria ser un cavall de troia dins d'un cavall de troia dins d'un..., etcètera. Amb tota la consciència CiU es presenta a les properes eleccions europees sense haver fet els deures. Preparar la pròpia derrota és, si més no, una estratègia sorprenent. Sota aquesta lògica, ¿persegueix CiU un fracàs deliberat, una derrota estranyament auxiliadora?