Crispació

Res no justifica la violència, només faltaria, tant si és física com psicològica o de poder, tot i que s'ha dit que una bufetada donada a temps pot estalviar molts mals posteriors. Una plantofada mai no es pot justificar i cal denunciar-la, sigui a ple carrer o a l'interior d'un temple. No sé si és necessari repetir-ho, però queda dit, per si de cas.

Amb tot, res no és més roí que utilitzar un fet puntual i d'esquiva lectura per organitzar tota una teoria de la conspiració. Les coses són com són i no pas com a vegades es relaten i hi ha persones que no tenen el mínim pudor inventant rondalles per intentar treure rèdit d'alguna crònica mal explicada, fins perjudicant tercers, o contribuint a una crispació que ells mateixos aparenten denunciar.

Vuit dies després del mastegot que trasbalsà una catedral del país, el fet encara ressona, per obra i gràcia de qui ha ploriquejat arreu, exhibint una galta dolguda. I, en el cerimonial de la confusió, lluny del cerimonial d'una primera comunió, el dolgut agredit crea un inconsistent relat de la crispació que viu Catalunya i de la sanguinària actuació de les hordes de l'estelada, que condueixen el país a una guerra fratricida, on les famílies no se saluden i tot acaba a cops de puny.

Res no val recordar que per la Diada es mobilitzen dos milions de ciutadans sense cremar ni una paperera o que s'ocupa els carrers per Sant Jordi amb les úniques armes d'un llibre i una rosa, i tot val per mostrar la més absoluta incapacitat de lideratge de qui no sap valorar el seu entorn ni conèixer els seus veïns. Quina poca categoria política, fins i tot personal, quan es cultiva la sospita de tot un poble per justificar una opció, sempre lícita però ferida per una sèrie d'actuacions maldestres.

“El món contra meu”, expressa l'aprenent de bruixot, sense saber que ni aquest títol és al seu abast. Queda dit, sense utilitzar cap nom per no ofendre el ploramiques que va perdent el crèdit pels descosits.