Un verb que em trigava de reivindicar

vegades he dit en aquesta mateixa secció com em dol la poca presència al Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans de paraules o d'accepcions específicament rosselloneses. Només caldria vuitanta entrades més perquè molts catalans dits del Nord d'entre els que tenen una relació fràgil amb la llengua fessin més seu aquest diccionari i, per tant, no se sentissin una mica apartats del tronc comú. Espero sincerament que aquesta mancança podrà ser esmenada a la pròxima edició del DIEC. Mentrestant, però, provoca un cert neguit haver de sentir algunes insinuacions, generalment ingènues, sobre el fet que tots els trets particulars del rossellonès existirien per contaminació. En el millor dels casos, de l'occità, i en el pitjor, del francès. Com si el rossellonès no pogués tenir un geni propi que tot i fent-lo partícip de la llengua global li permetés explorar algun camí específic. Un camí per cert compartit en part amb l'empordanès, territori històricament de transició entre el català central i el septentrional.

Així, per exemple, fa poc, un professor d'institut va escriure'm per parlar-me d'una traducció que vaig fer fa uns anys d'un text francès del segle XVIII, L'educació de Laura o la cortina aixecada, del comte de Mirabeau (ed. de la Magrana). Em diu, al final de la carta: “Crec haver detectat un gal·licisme no admissible, quan un personatge diu «com em triga de retrobar, dins el teu llit, la teva pell tan blanca».” Suposo que mai no estaré del tot protegit de la influència del francès i, per tant, he d'estar disposat a incessants correccions i esmenes. Però no sempre puc equivocar-me, encara que algunes paraules, accepcions o girs semblin properes al francès. Es tracta, aquí de trigar en una accepció similar a la del francès tarder és a dir, sentir impaciència per fer o perquè ocorri quelcom. En llegir la sospita d'aquest gal·licisme, primer de tot vaig fer com sempre, vaig despenjar la deixuplina per fustigar-me copiosament. Al cap d'una estona de pensar-hi, però, i per sort abans d'haver-me assotat l'esquena, vaig recordar aquests versos de Salvador Espriu, d'Inici de càntic en el temple: “Si sabíeu com l'alba / ens ha trigat, com és llarg d'esperar / un alçament de llum en la tenebra!” Ah. Vet aquí que s'allunya la hipòtesi gal·licista i fins i tot l'especificitat rossellonesa d'aquesta accepció del verb trigar i gairebé, doncs, s'anul·la el primer paràgraf d'aquesta crònica. Podria ser que aquest sentit de trigar fes part del tronc comú de la llengua i que hagi anat difuminant-se d'altres territoris, conservant-se a la Catalunya Nord, com passa amb d'altres paraules, com ara quelcom, o d'altres accepcions, com ara adobar en el sentit d'arreglar.

I cercant, cercant, vénen a confortar-me, per exemple, Narcís Oller: “Com ens trigava, d'arribar a la Mitja-Lluna!” (La bogeria, 1898), Jaume Massó i Torrens: “Ja ens trigava de baixar cap a la ribera” (Croquis pirinencs, 1896), de nou Salvador Espriu, en una carta del 1965: “Em triga de veure'l i de xerrar condignament”, i Joan Coromines, també en una carta, del 1961: “Em triga d'arribar-hi.” I veig també que és una accepció que es pot anar trobant, tot i que escassament, en algunes pàgines recents d'internet. La pregunta seria si és possible eixamplar l'ús d'aquest verb, en aquesta accepció, que trobo, per part meva, tan pràctica. Em sembla que dir: “Em triga de saber com acaba la quarta temporada de Joc de trons” (exemple trivial) o “Em triga la independència de Catalunya” (exemple noble) és la manera més concisa i, per tant, més eficaç, d'enunciar una impaciència.

A