No és veritat

Quan es van lliurar els Premis de la Crítica de la revista Serra d'Or, el pare Josep Massot, director de la revista i autor de nombrosos llibres d'història, de filologia, de religió i de cultura popular, va descriure un panorama “de boires i núvols” de la llengua i la cultura. Em sap greu contradir un gran savi que, pel seu prestigi i el seu compromís amb la llengua, va rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Però una cosa és estimar la llengua catalana i una altra és fer alarmisme perquè sí. El pare Massot va dir: “Ens neguitegen les agressions constants al català per part d'organismes estatals i per part del mateix ministeri de Madrid que hauria de vetllar per totes les llengües i no només per la que, per un dret de conquesta iniciat al segle XVIII i refermat durant el segle XX, es considera lengua común”. Va denunciar l'episodi “esperpèntic” del lapao, “la campanya del PP balear per trencar la unitat de l'estàndard” i “les maniobres inacabables dels blaveros valencians, que ara fins i tot voldrien suprimir o domesticar una Acadèmia que no ha servit per a consagrar la suposada independència de la llengua valenciana”.

Pare Massot, ara fa un mes que el senyor Mariano Rajoy va dir categòricament a les Corts: “No és veritat que a Catalunya pateixin una opressió insuportable. No és veritat que es persegueixi la llengua catalana. No és veritat que es posin entrebancs al desenvolupament econòmic ni que es torpedini el seu benestar.” El senyor Rajoy va ser llargament aplaudit i l'endemà molts diaris el felicitaven per haver demostrat que ni Catalunya ni el català estan discriminats. Per tant, pare Massot, de quines agressions parla? Vostè creu que un president del govern s'atreviria a mentir davant dels representants del poble? No n'hi ha prou amb l'explícit, reiterat i clarificador “no és veritat”? Què més vol, pare Massot? De què es queixa?