Sánchez contra Fernàndez

Diuen les enquestes que en les pròximes eleccions catalanes el PP i la CUP es disputaran l'últim lloc entre els partits amb representació parlamentària. Una batalla incerta perquè, de moment, Alícia Sánchez-Camacho, amb un llastimós 1,69, ja és l'última líder en valoració, mentre que David Fernàndez es col·loca el primer amb un meritori 5,47 de qualificació, ben valorat fins i tot entre l'electorat del PP.

Potser la raó és que a Fernàndez se'l pot criticar pel que és, però no pas per la coherència entre el que diu i el que fa. En canvi, Alícia Sánchez-Camacho simbolitza l'explosió del realisme màgic aplicat a la política. De fet, no cal haver escoltat les converses de la Camarga per adonar-se de la distància quàntica que hi ha entre la Catalunya pija i indolent de Sánchez-Camacho i el país real que afronta amb coratge les penúries socials i polítiques que li han estat imposades.

Però l'especialitat de la delegada de Rajoy a Catalunya és aquell tram que hi ha entre la mentida i la invenció. La setmana passada va dir que el Parlament havia vetat les agències Efe i Europa Press, quan el cert és que només n'ha donat de baixa la subscripció. També fa pocs dies, una suposada entitat jueva la va condecorar per la seva activitat “a favor de la unitat de Catalunya amb Espanya” fins que, ahir mateix, la Comunitat Israelita de Barcelona va haver de fer públic un comunicat deixant clar que el senyor de la medalla és un impostor que no representa ningú. Aproximadament el mateix que va passar aquest mes de febrer, quan uns suposats empresaris alemanys van fer públic un document de suport que va tardar poques hores a ser desmentit fins i tot per la Basf.

Hi ha una Catalunya que lluita per canviar la realitat i una altra que fa veure que no existeixen motius per lluitar. I aquest país no necessita una mica de cirurgia estètica, sinó el tractament de xoc que li vol receptar la societat a les urnes.