Migracions d'estiu

Si una cosa de bo té l'agost és que, de tant en tant, ve acompanyat d'alguna veu madura com la de Leonard Cohen, que ha sabut vèncer l'angoixa existencial –segons diu en una entrevista en un suplement dominical– a base de meditació, després d'abandonar tot tipus d'antidepressius (del Desipramine al Prozac). El cantautor canadenc afirma que la pràctica diària de meditació l'ha ajudat a dissoldre l'angoixa. Crec que som uns quants els qui podríem relatar experiències similars, però el poeta errant del «Dance me to the end of love», capaç de seduir els cactus de Cap Roig, és un cas de supervivència.

He començat per Cohen perquè estic farta de sentir a parlar de crisi i de grip A i de veure com la gent té dificultats per evadir-se del psicodrama diari. Cohen posa el dit a la llaga: l'angoixa de viure ens fa moure amb desfici. Per vacances, transitem més que mai; no en tenim prou d'haver de viatjar durant onze mesos per anar a la feina i suportar cues quilomètriques en hora punta. Els antropòlegs dirien que som transhumants de mena; els psicòlegs adduirien que no parem quiets per por: por d'haver de conviure amb els de casa, por d'admetre que potser no tenim la vida que desitjaríem i de no saber-nos-la replantejar.

Una de les coses més emprenyadores de l'estiu són les migracions al país d'origen o a destinacions diverses. La quantitat de gent que va a Tailàndia, Canadà o la Cerdanya buscant un paradís durant ics dies i, en tornar a casa, el converteix en edèn perdut per evocar amb nostàlgia la resta de l'any. La quantitat de persones que identifiquen els estiueigs d'infantesa –qui sap com s'havien avorrit– amb un ideal que no s'assembla gens a la realitat viscuda. Fins i tot, periodistes d'esgrima com Pilar Rahola escriuen articles que ratllen l'aire bucòlic com qui diu, deixem la guerra per a més tard.

Els mitjans de comunicació adopten fixacions obsessives (la maleïda grip que pul·lula pel món és tema monogràfic i preocupa més que la contaminació o els estralls de la sida a l'Àfrica). Mostren l'estat d'inseguretat als països en conflicte. Posen cullerada al volcà de la provocació. Per vacances es poden dir coses com «en el verano del futuro iremos todos con burka». Són les declaracions amb què Najat El Hachmi, l'autora que diu sentir-se catalana com tu, s'ha despenjat a El Mundo, diari innominable per a alguns i bastió anticatalà per a d'altres. Podríem pensar que aquestes paraules són fruit d'un equívoc. De fet, el diari les utilitza per crear un titular polèmic, ja que l'entrevistada diu exactament: «iremos todos con burka para huir del sol». Però Najat prossegueix: «Será estupendo porque ya no habrá discusiones al respecto» i conclou: «es increíble cómo utilitza el tema Sarkozy para que nadie preste atención a otros problemas». Carregar-se Sarkozy i la democràcia francesa és cosa fàcil. Això sí, ni una paraula sobre la manca de llibertat d'expressió al Marroc. Ni una brometa sobre les burques imposades pels talibans o la promesa de castigar les dones casades que rebutgin les relacions sexuals. En temps de migracions es pot dir tot dels governs dels països que es regeixen pels Drets Humans i fer conya sobre la burca. M'imagino anant al Marroc i ironitzant contra l'integrisme islàmic o els presoners polítics. Segur que no hi hauria cap resposta irada ni la gent se sentiria ofesa. Igual que aquí. Estem de vacances i declaracions com aquestes trenquen la calma xitxa. Prou que s'esforça Tahar Ben Jelloun a explicar l'Islam als nostres fills, prou que treballen les organitzacions socials per fer possible una bona convivència. Titulars com aquest fan estiu, mentre el món està ocupat en migracions.

Però els lluitadors com Cohen saben que l'únic lloc on l'angoixa fa vacances habita dins nostre. Es diu «para un moment i mira't». Observa qui ets. Com et comportes. Potser l'angoixa respon a la sensació de sentir-nos separats del món que ens obliga a atacar per defensar-nos, a llançar la pedra abans de ser apedregats. Cohen sap bé del que parla. Quan superem el sentiment de separació de tot allò que ens envolta, l'angoixa existencial desapareix. Però això té un preu: comporta viure de manera diferent. Enterrar les destrals de guerra. Repensar què fem. Pocs com Cohen viatgen cap a l'interior i en tornen carregats de misticisme irònic. Tot un repte.