El primer bisbe franquista
al servei
de la colonització
de Catalunya
El primer bisbe franquista que hi va haver a Barcelona, don Miguel de los Santos Díaz Gómara, va marxar de la ciutat al cap de tres anys de ser-hi, perquè per motius d'ordre polític o religiós no hi va encaixar, i va traslladar-se de nou a Cartagena, d'allà on havia vingut. Ha deixat explicat l'historiador Josep Benet que “el dia 24 de març [de 1939], dos mesos després de l'ocupació de Barcelona per les forces franquistes, prenia possessió de la diòcesi, com a administrador apostòlic, el doctor Miguel de los Santos Díaz de Gómara, bisbe que era de Cartagena. El nou bisbe de Barcelona desconeixia absolutament la diòcesi que anava a regir, en circumstàncies tan difícils com les de la postguerra i, naturalment, ignorava del tot la llengua, la història i la cultura de Catalunya. El nou prelat de la diòcesi es presentà davant els seus diocesans com un bel·ligerant i vencedor en la Guerra Civil que acabava. L'esperit que informà la diòcesi de Barcelona durant el temps que va regir-la aquest prelat –va explicar Benet– hom el troba reflectit en totes les publicacions religioses de l'època i en els discursos episcopals”.
“Afortunadamente para nosotros –deien alguns dels paràgrafs del document oficial de salutació publicat pel doctor Díaz de Gómara en prendre possessió de la diòcesi de Barcelona–, nuestro invicto Caudilo, el Generalísimo Franco, había lanzado un grito de rebeldía contra la tiranía roja, y sus ejércitos han recuperado para Dios y para España esta tierra bendita, esta Cataluña amadísima.”
Amb el nomenament fet pel Vaticà d'aquest bisbe, d'administrador apostòlic de la diòcesi de Barcelona, no solament no cessà l'exclusió de la llengua catalana a l'Església, que les autoritats havien decretat, sinó que amb la col·laboració del nou bisbe augmentà. “Al mateix temps –afegeix Benet– el nou bisbe estimulà també el confusionisme entre el temporal i l'espiritual i arribà a posar l'Església al servei de la colonització de Catalunya i a utilitzar-la com a instrument de propaganda del règim franquista”. La Hoja Diocesana número 1, del segon diumenge d'abril del 1939, deia: “... Se complace [l'esmentada publicació] en expressar con el mayor fervor su inquebrantable adhesión a (...) así como al glorioso Movimiento Nacional salvador de España, en la persona de nuestro invicto Caudillo, Generalísimo Franco. La dirección.”
A don Miguel de los Santos, bisbe provisional, va succeir-lo don Gregorio Modrego, primer bisbe definitiu. El bisbe Modrego va respectar les senyes catalanes, però no va fer cap esforç, ni cap iniciativa per promoure-les. Tampoc es va distingir per la seva comprensió vers les posicions de catalanitat. Poc a poc, amb Modrego van anar sorgint força problemes, i un dels primers va ser el dels catecismes en català. Impulsor, entre altres congressos, d'un Congrés de Catecismes, Modrego va reunir catequistes de l'Estat i de l'estranger. D'aquell congrés en van derivar algunes publicacions, però no la de l'esperat catecisme català, ni tan sols la reedició dels catecismes catalans que ja existien.
Els fidels catalans van quedar orfes en matèria de catecismes en la llengua pròpia i, aleshores, van aparèixer alguns catecismes clandestins. Un dels primers catecismes clandestins es va editar a la parròquia de Sant Celoni, al peu del Montseny, i se'n van fer dues edicions. Altres sacerdots, en altres parròquies, van assumir edicions particulars i clandestines de catecismes catalans. Algunes d'aquestes edicions casolanes eren de molt baixa qualitat, però servien per sortir del pas i mai no excedien l'ús restringit a la pròpia parròquia. Alguns sacerdots van ser avisats i, d'altres, van ser castigats (“apartats”) de les seves parròquies per haver comès la relliscada d'haver fet alguna predicació o publicació en llengua catalana.
Durant els primers anys del franquisme, la feina resistent de l'Església catalana la van exercir alguns capellans a títol individual. La campanya Volem bisbes catalans no va arribar fins al 1966, quan la vinculació entre el Vaticà i el règim va portar el nomenament d'un nou bisbe espanyolista per a Barcelona, el doctor Marcelo González Martín. En l'època actual, potser algú haurà d'assumir l'activisme impagable dels dos resistents cristians desapareguts, Josep Benet i Albert Manent.
