Minories crispades
Si el suport a l'estat independent supera el 60% dels vots emesos tal com indica la darrera enquesta del CEO, és que a Catalunya hi ha una majoria aclaparadora partidària de la secessió sense parangó amb cap altre procés d'emancipació nacional exercit per la via democràtica. Aquesta nitidesa en el suport a la independència és un dels principals motius que expliquen l'obstinada negativa del govern espanyol a pactar una consulta i a autoritzar-la. Ningú no pacta per perdre. També és una de les raons (juntament amb una concepció monolítica de la sobirania nacional) que permeten entendre per què les autoritats centrals de l'Estat han renunciat a la democràcia per gestionar el repte català. A partir d'aquí, un cop certificada la condició minoritària de l'unionisme a Catalunya, l'oposició a la independència tan sols podrà venir de la coacció, fase que tot just està revelant-se cada cop que algun defensor de la integritat d'Espanya apel·la a l'ambient crispat i a la intimidació que pateix amb la intenció de reclamar una actuació repressora de l'aparell de l'Estat, justificar-la i confiar que un cop contundent contra el sobiranisme atemoreixi una part del votant del sí-sí.
La violència apareix en aquells que no poden assolir els seus ideals a través de la regla de la majoria, sigui perquè no confien en els mecanismes del procés deliberatiu que permetin convèncer els altres de la seva posició o sigui perquè entenen que el seu ideal no es troba subjecte a la possibilitat de ser votat. Aquests són justament els arguments que ja es van invocant des del nacionalisme espanyol: impossibilitat d'un debat lliure per suposada manca de pluralisme dels mitjans de comunicació a Catalunya (com si a Catalunya no es pogués veure TVE, Antena 3 o Tele 5 ni comprar El País, l'Abc, La Razón o El Mundo) i apel·lació al fet que la sobirania, que, en paraules del president Rajoy, “pertany a tots els espanyols”, és innegociable. Certament, tampoc no té gaire sentit apel·lar a un debat lliure i plural, com reclamen alguns intel·lectuals unionistes, si és amb relació a un tema sobre el qual no es podrà votar mai. I vet aquí l'alternativa que s'ofereix des de les autoritats centrals, des dels partits majoritaris espanyols i des de l'estructura constitucional: que la decisió sobre la independència de Catalunya tan sols es pot assumir pel conjunt dels espanyols en un gairebé impossible procés de reforma constitucional. És a dir, que essent l'únic marc de decisió possible el poble espanyol es condemni l'àmplia majoria independentista catalana a la condició de minoria perpètua. Aquest esquema, en el qual només compta la voluntat de la majoria de la població de l'estat del qual et separes, deixant de banda que no s'ha produït mai per afrontar un procés de secessió, es manté de forma impertèrrita amb la intenció que la “minoria” independentista catalana dins la nació espanyola acabi crispant-se i rebentant.
Sens dubte que si l'independentisme pretén assolir el seu objectiu haurà d'assumir un grau superior de confrontació però, contra l'estratègia unionista, això no es podrà produir per un esclat de violència inspirat en una cultura i en uns instruments dels quals, segurament per sort, no disposem. Per començar a teixir un gest victoriós n'hi ha prou que la representació política de l'independentisme actuï com el catalanisme mai no ho ha fet: amb un boicot sistemàtic a la governabilitat d'Espanya que només cessi quan es materialitzi la consulta. A partir d'ara, o almenys a partir del 9 de novembre, cal posar fi a les negociacions sobre el finançament, a presentar recursos davant del Tribunal Constitucional, a aprovar pressupostos a les Corts o a facilitar investidures de presidents del govern espanyol, sobretot en el proper cicle, en què tot indica que la majoria del PP s'esfondrarà. Tenint present que el catalanisme no ha estat prou fort per reformar Espanya, potser l'independentisme tindrà el poder de col·lapsar-la, almenys fins que no es pugui votar.
