Desfilades

Algú em pot dir per a què serveixen les desfilades militars? Quina funció tenen a aquestes altures centenars d'homes marcant el pas? En quina estratègia militar contemporània marcar el pas aprofita d'alguna cosa? Passades les guerres napoleòniques i, sobretot les legions romanes, quina funció fa la coreografia militar de caminar tots alhora? Que els homes són peces d'una màquina i només els superiors poden manipular-los? Que així és com es guanyaven les guerres? No recorda la cançó infantil de “Napoleó tenia mil soldats, marxant al mateix pas”? Però, i ara? La resposta és tan òbvia com primària: per fer por als altres. És una manera de dir mira que fort que sóc, quant de poder que tinc i què s'abatrà sobre qui gosi barrar-me el pas. Són els milhomes, els qui confonen ser viril amb ser agressiu.

El militarisme no ha mort mai. Les guerres més salvatges, més despietades, més cruels no han esbandit aquesta xacra de l'exposició de la virilitat, del desplegament del poder, de la manifestació de la força. És, ras i curt, propaganda. I desperta emocions, per obnubilar el pensament racional que ens crida que rere les armes hi ha mort i destrucció, hi ha dolor i hi ha esteses de cadàvers sovint civils. La primera vegada que els avions de combat van bombardejar la població civil va ser en la guerra incivil espanyola; a partir d'aleshores, totes les guerres han començat bombardejant escoles, mercats i esglésies. Aquests homes tan entrenats han disparat i els seus superiors ho han ordenat. I quan es preparen per portar a terme qualsevol forma d'extermini, solen fer vistoses parades militars. Hi ha gent que diu que li agraden. Senyor.

Recordo la infausta foto de les Açores, amb Blair, Bush i l'inefable Aznar (no ho oblidem: Durão Barroso també hi surt, a la foto); un periodista va preguntar al president espanyol que què havia passat amb José Couso. La resposta d'Aznar va ser un gest de menyspreu i la frase: A la guerra se va a morir. Així mateix.