Nebots valencians
habitants de banda i banda del Sènia som, vistos des de Catalunya, nebots valencians, que és un parentiu més lax
A principis d'abril, TV3 va estrenar el programa Cosins germans, “una road movie lúdica, d'oci, gastronòmica i cultural que transita a camí entre les comarques de Catalunya i del País Valencià”, segons deia el reclam propagandístic, els protagonistes de la qual són Empar Moliner i Ferran Torrent, dos escriptors que en cada capítol ens plantegen una peculiar competició a la recerca de quin dels dos països, el català o el valencià, és més singular en la seva cultura entesa en un sentit popular i no tan sols idiomàtic o llibresc. Com que Moliner i Torrent són persones ocurrents i creatives, el programa és passador i divertit.
Fa anys i panys que s'hauria d'haver fet un programa així. Potser mancava la sensibilitat d'algú com Brauli Duart, president de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA). I és que Duart és un valencià, nascut a Sollana, una vila i antiga baronia a prop de l'Albufera, per bé que des del 1985 treballa per a la Generalitat de Catalunya. Només un valencià, amb formació humanística (és llicenciat en història contemporània), podia gosar deixar veure la poteta dels valencians en una TV3 que cada dia és, malauradament, més antropològica, que és allò que no volia ser. Però posats a ser-ho, ja està bé que mostrem la catalanitat en un sentit ampli (que és el que realment existeix, com la hispanitat agermana llatinoamericans i espanyols) i no tan sols intuir-la amb la reproducció d'un mapa del temps dels Països Catalans que molesta als unionistes per ignorància i que els valencians no poden veure perquè TV3 no es pot sintonitzar al País Valencià gràcies a les maniobres del PP.
Abans de l'estrena d'aquest programa d'entreteniment, a finals de l'any passat Duart ja va permetre que poguéssim veure #Nosaltres els valencians, un documental boníssim produït per Barret Films i dirigit per Andreu Signes. És un documental coral que tracta d'explicar als catalans que els valencians no són una colla de cafres, o en tot cas no ho són més que molts altres, i que és possible viure i crear en valencià malgrat les estretors econòmiques, socials i les polítiques xenòfobes del PP, tan desastroses com ho van ser en el seu dia les del PSOE de Joan Lerma, que tanmateix eren més light. El documental volia trencar amb alguns dels tòpics del pancatalanisme, que massa sovint és una forma de colonialisme. A més, és tan desafortunat que ajuda a matar el valencianisme perquè esdevé còmplice de l'espanyolisme, que el pren d'excusa per destrossar la cultura nacional dels valencians, sense compensació de cap mena.
Fa anys vaig creure que la societat de la informació, en el sentit que va teoritzar-la Manuel Castells, ajudaria a reagrupar culturalment la catalanitat. No ha estat així. L'aïllacionisme dels catalans és terrible. Fins i tot els diaris digitals, que són per definició globals, tenen el tint regionalista que ho impregna tot, incloent-hi el menyspreu a la gran producció cultural que es gesta al País Valencià. I com més sobiranistes som a Catalunya, més regionalistes ens tornem respecte de la catalanitat. Aquest és el sentit de les declaracions, i no voldria interpretar-les malament, de Raimon, que és un home del sud, valencià de soca-rel, encara que faci anys i panys que visqui a Catalunya, i que per això sigui partidari de la consulta. Raimon s'exclama del que podria ser una paradoxa: que la cultura nacional dels valencians trontollés amb la independència de Catalunya. Per a gent com ell, nascuda en la llenca de terra que limita pel sud i l'oest amb Espanya, la independència de Catalunya podria donar ales a l'espanyolisme rampant per collar i marginar encara més els que tenen i volen continuar tenint el valencià com a llengua pròpia.
Ja sé que a una gran majoria de sobiranistes tot això els rellisca. La indiferència ha estat la norma. La imatge sempre conflictiva del País Valencià ha servit per alimentar excepcionalitats i negocis privats però no l'ha integrat de veritat en l'imaginari cultural nacional dels catalans. Només cal veure les bestieses que es proclamen sobre el tema. Per cada català a qui pregunto què sap del País Valencià i em contesta que no en sap res, trobo mitja dotzena de valencians que em poden explicar el sistema de partits de Catalunya, com es va a Montserrat i qui va escriure el meravellós poema èpic Canigó. Més que cosins germans, els habitants de banda i banda del riu Sènia som, vistos des de Catalunya, nebots valencians, que és precisament una relació de parentiu més laxa. Com és el cas.